El 12 de juny de 1967, el Tribunal Suprem dels Estats Units dictaminava que Richard i Mildred Loving tenien tot el dret a ser marit i muller, a pesar que ell era blanc i ella negra; i que l'estat de Virgínia no podia empresonar-los per això. La sentència va suposar la fi de les lleis que declaraven il·legals els matrimonis mixtos i va ser una fita en la lluita pels drets civils de la població afroamericana.
En els anys cinquanta del segle passat, la vida no era fàcil per a la població afroamericana al sud dels Estats Units.
Després de la fi de la Guerra de Secessió i l'aprovació de la Tretzena Esmena a la Constitució que, el 1865 va abolir definitivament l'esclavitud al país, la població negra havia gaudit d'un breu període de relativa igualtat sobre el paper en els estats meridionals. No obstant això, el Compromís de 1877 va deixar en mans d'aquests estats regular el tracte legal que donaven a la població negra, la qual cosa va donar lloc a la creació de les anomenades lleis Jim Crow.
El nom amb el qual es coneixen aquestes disposicions legals prové de l'espectacle còmic Jump Jim Crow, estrenat el 1832, en el qual un actor blanc pintat de negre ridiculitzava els costums, la parla i l'aparença dels afroamericans. Des de llavors, l'expressió Jim Crow es va usar per a referir-se despectivament a la població negra.
Foto d'arxiu del 26 de gener de 1965 que mostra Mildred Loving i el seu marit Richard P. Loving. © Foto AP
Aquestes lleis van crear un sistema de segregació racial pràcticament idèntic a l'apartheid sud-africà o al que van establir les lleis de Nuremberg, promulgades el 1935 pel règim nazi per discriminar els jueus.
El lema "separats però iguals" que es va utilitzar per justificar la segregació era una mostra suprema d'hipocresia. Les lleis Jim Crow incloïen disposicions que impedien a la gran majoria de les persones afroamericanes exercir el dret al vot en els estats del sud, en exigir uns requisits econòmics i de formació que per a aquestes persones eren gairebé impossibles de complir.
El sistema de segregació meridional també incloïa lleis antimestissatge, que prohibien els matrimonis mixtos o interracials i, en la majoria dels casos, les relacions sexuals entre persones de diferent raça.
La Llei d'integritat racial de Virgínia, aprovada el 1924, és un exemple clar d'aquesta mena de disposicions legals. El seu text establia: "serà il·legal que una persona blanca es casi amb ningú que no sigui blanc". I aclaria que només es considerava blanca aquella persona que "no tingui cap rastre d'una altra sang que no sigui caucàsica". Lleis similars estaven vigents en altres setze estats al començament dels anys seixanta.
Noi (blanc) coneix noia (negra)
Malgrat tot, hi havia alguns escassos reductes de llibertat en els estats del sud on negres i blancs convivien en relativa igualtat. La petita localitat virginiana de Central Point n’era una. Allí vivien Mildred Jeter, una noia l'arbre genealògic de la qual incloïa ancestres indis, portuguesos i negres, i Richard Loving, un noi blanc. Mildred i Richard es van conèixer a l'institut i es van enamorar.
El 1958, acabats de complir els 18 anys, la Mildred es va quedar embarassada, i aquest fet va impulsar la parella a casar-se. Com que el matrimoni no era possible a Virgínia, van recórrer amb cotxe els 128 quilòmetres que els separaven de Washington, la capital del país, per a casar-se. Després de la cerimònia van tornar a Central Point, pensant que ningú els molestaria.
Anaven errats. Poc després de les noces, la policia va irrompre a casa seva i els va trobar dormint junts. Quan la Mildred va tractar de justificar la situació assenyalant el seu certificat matrimonial, els agents els van dir que aquest no tenia validesa a l'estat i els van arrestar.
El 6 de gener de 1959, la Mildred i el Richard van ser condemnats a un any de presó. L'execució de la sentència va ser suspesa a condició que abandonessin Virgínia i no tornessin a viatjar junts al seu estat natal durant els següents 25 anys. La parella es va mudar al districte veí de Columbia i van complir obedientment la seva part de l'acord durant els següents cinc anys.
Foto d'arxiu de Linda Brown Smith, dempeus davant de l'Escola Sumner a Topeka, Kansas. La negativa de l'escola pública a admetre Brown el 1951, que llavors tenia nou anys, per ser negra, va donar lloc al cas Brown v. Board of Education de Topeka, Kansas. © AP Photo, Arxiu
Els temps estaven canviant: Linda Brown, Rosa Parks i Martin Luther King
No obstant això, els temps estaven canviant. A tot el món i també al sud dels Estats Units. La població afroamericana, amb nois que ja havien barrejat la seva sang amb els plançons de la població blanca en els camps de batalla de la Segona Guerra Mundial, estava farta de la segregació i començava a revoltar-se.
El 1954, Linda Brown es va convertir en la primera estudiant negra a ser admesa en una escola només per a blancs. En 1955, Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient a un home blanc en un autobús de Montgomery, la capital d'Alabama, i va ser arrestada per aquest motiu. El succés va desencadenar un boicot als autobusos urbans per part de la població negra que va durar més d'un any i que va estar a punt de portar a la ruïna l'empresa de transports.
Aquesta mobilització va proporcionar fama nacional a un fins llavors desconegut jove pastor protestant negre, Martin Luther King. Vuit anys després, el 28 d'agost de 1963, el carismàtic King va congregar a Washington una multitud de desenes de milers de persones vingudes dels punts més diversos del país.
Els manifestants van sentir el reverend pronunciar algunes de les frases més famoses de la història: "Jo tinc un somni, que un dia aquesta nació s'elevarà i viurà el veritable significat del seu credo: Tots els homes són creats iguals".
L'administració del president John F. Kennedy va reaccionar a la Marxa sobre Washington amb la Llei de drets civils, destinada a posar fi –almenys sobre el paper– a la segregació. Malgrat l'assassinat de Kennedy a Dallas, la llei es va aprovar el 2 de juliol de 1964.
En aquesta foto d'arxiu de 1960, Martin Luther King Jr. parla a Atlanta. © Foto d'arxiu d'AP
La Llei d'integritat racial es declara inconstitucional: la llibertat de matrimoni és un dret fonamental
Aquest mateix any, cansats de no poder viatjar junts per visitar a les seves famílies a Virgínia, els Loving van decidir rebel·lar-se. Mildred va escriure una carta de protesta al fiscal general Robert Kennedy, que va posar el matrimoni en contacte amb la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU).
Els advocats de l’ACLU van començar llavors un procés feixuc d'apel·lacions contra la sentència que el 1959 havia declarat els Loving culpables de violar la Llei d'integritat racial de Virgínia. No obstant això, successius tribunals virginians van anar denegant l'apel·lació, amb arguments tan evidentment racistes com el del jutge Leon Bazile: "Déu Totpoderós va crear les races i les va situar en continents separats, la qual cosa prova que no era la seva intenció que les races es barregessin".
Finalment, el cas va ser admès pel Tribunal Suprem el desembre de 1966 i, el 12 de juny de 1967, els nou jutges van acordar per unanimitat donar la raó als Loving, i van declarar inconstitucional la seva condemna de 1959 i la Llei d'integritat racial de Virgínia. Segons l'alt tribunal, la llibertat de matrimoni era un dret fonamental del qual no es podria privar a cap persona sobre la base d'un criteri arbitrari com la raça.
Malgrat que la sentència del Suprem implicava que les lleis similars a la Llei d'integritat racial eren inconstitucionals, en molts casos van continuar figurant en els codis legals dels estats, tot ique sense efecte pràctic. Només l'any 2000, quan Alabama va derogar formalment la seva legislació antimestissatge, van ser totalment erradicades.
El governador de Virgínia, Terry McAuliffe, a la dreta, mira un marcador històric, juntament amb la seva esposa, Dorothy, al centre, i l'alcalde de Richmond, Levar Stoney, a l'esquerra. Aquest marcador va ser inaugurat en el 50 aniversari de la decisió de la Cort Suprema dels Estats Units d'anul·lar la prohibició dels matrimonis interracials. © AP Photo/Steve Helber
La sentència del cas Loving vs.Virgínia va propiciar que els matrimonis interracials passessin a representar del 0,4 % del total de matrimonis celebrats als Estats Units en 1960 al 16 % en 2015. També va ser una de les bases legals que van justificar que el Tribunal Suprem es pronunciés el 2015 contra de qualsevol restricció que els estats poguessin posar al matrimoni entre persones del mateix sexe.
El juny de 2007, coincidint amb el 40 aniversari de la sentència, Mildred declarava: "no passa un dia sense que pensi en el tot que va significar per a mi tenir la llibertat de casar-me amb la persona que per mi era preciosa, fins i tot si altra gent pensava que ell era la persona equivocada perquè jo m’hi casés. Crec que totes les persones estatunidenques, sense importar la seva raça o orientació sexual, haurien de tenir la mateixa llibertat per casar-se".
Arribem al final de la partida. Però no podem deixar d'assenyalar que la història del cas Loving vs. Virgínia tanca un bonic component de justícia poètica: les lleis estatunidenques que prohibien els matrimonis interracials van ser derrotades per una parella el cognom de la qual (Loving) significa enamorat.