Per a lectores a les quals no agraden les princeses roses

Ens agraden els contes, i creiem que poden ser una manera meravellosa de transmetre els drets humans. Per això, de tant en tant n’explicarem en aquest blog amb la veu de la Nieves, que ens parlarà d'alguns d'aquests drets, que pots utilitzar a classe per parlar de temes com les dones o la diversitat. Esperem que us agradin. 

Per iniciar aquest viatge a través d'històries i drets humans, se’m va acudir que hauria de trobar un llibre molt especial. Vaig buscar a la biblioteca municipal, als prestatges de casa i a l'actualitat literària.

Pippi Calzaslargas d'Astrid Lindgren, que no és pas una novetat perquè es va publicar el 1945, ha estat reeditat a Espanya amb gran èxit el 2018 per Blakie Books. Sens dubte és una de les millors referències per a aquest mes de març en el qual escric, i que recomano en femení. Però no he trobat aquesta edició ni altres de similars, esgotades en tots els canals de venda. Celebro aquest èxit actual perquè la Pippi és un personatge especial que, després de gairebé vuit dècades, agrada i identifica dones i nenes de generacions molt posteriors. Pippi és una nena emancipada i lliure fins a les últimes conseqüències més positives. Trenca amb els estereotips de gènere, ja que és intel·ligent i molt forta, atributs socialment vinculats a la masculinitat, i els supera ja que és capaç d'aixecar amb els braços un cavall sense cap esforç. És divertida, es vesteix com vol, té habilitats, no té cap problema amb el que pensen d'ella i és irreverent amb les expectatives socials sobre el bon comportament femení i submís de fa vuitanta anys. Des de llavors fins avui ha plogut molt, però que encara falta molt per assolir la plena igualtat de gènere. Recomanem aquest títol tant per a nenes a partir de vuit o nou anys en endavant, com per a mares, àvies i resta de parentela.

D'acord amb el que és políticament i socialment correcte i assignat a cada rol en una visió binària i heteropatriarcal, recordo la satisfacció de veure i escoltar fa uns dies la il·lustradora, escriptora, compositora i lletrista Raquel Díaz Reguera, que en una entrevista comenta que va escriure i il·lustrar un conte per a la seva filla perquè li agradaven molt les princeses roses i ella li havia de demostrar que les nenes han de tenir l'oportunitat de trencar amb els atributs vinculats a estereotips de gènere aprenent de models o personatges alternatius i actuals. Aquesta idea va donar lloc a l'àlbum il·lustrat ¿Hay algo más aburrido que ser princesa rosa? (Thule Ediciones, 2010). Aquesta publicació trenca amb les expectatives de gènere perquè les princeses roses s'adormen d'avorriment, no volen besar gripaus i necessiten activitats divertides com volar en globus, rescatar prínceps blaus o domesticar dracs. Capgira els desitjos i capacitats de les nenes i les dones, i fa visibles totes les seves potencialitats, el seu esperit aventurer, les seves preferències i inquietuds.

En aquesta línia i amb un enfocament de gènere, Raquel Díez Reguera edita posteriormentCuando las niñas vuelan alto(Lumen, 2017), Las niñas serán lo que quieran ser(Lumen, 2017), Violeta &Co cambian el mundo (Lumen, 2021) i Clara Campoamor, El primer voto de la mujer(NubeOcho, 2019).  

Totes aquestes publicacions són àlbums il·lustrats amb dissenys d'edició molt acurada, de formats quadrats, tapa dura, amb imatges de portada i il·lustracions acolorides i un estil propi de percebre i reproduir cadascuna de les seves protagonistes femenines. Un recorregut entre relats fantàstics o basat en la bibliografia de Clara Campoamor, amb un toc màgic, amb el qual les nenes de quatre a cinc anys en endavant es poden sentir identificades, amb referents redefinits per a una construcció de la identitat de gènere més alternativa i diversa, en un moment clau de les seves vides, i sobretot per iniciar un recorregut personal menys subjecte a pressions i etiquetes socioculturals.

Continuant amb la ruptura del paper predestinat per a les dones i definit per la tradició patriarcal, i especialment per a les lectores a les quals no ens agraden les princeses roses, podem compartir sobre altres protagonistes d'històries molt personals que superen les expectatives vinculades als rols de gènere encotillats i mostren un món de diversitat ric, acolorit i lliure. En aquesta línia recomanem el preciós àlbum il·lustrat Las princesas más valientes, de Dolores Brown i Sonja Wimmer editat a (NubeOcho, 2018). Aquesta acurada edició, de mida gran, diseny preciós i il·lustracions amb un toc personal increïble i viu del seu dibuixant, ens mostra la vida, aficions, gustos i característiques de diferents dones de totes les edats, llocs i orígens. Ens envolten i amb prou feines les veiem fins que aquesta història ens les presenta. Tenen diferents professions, diferents edats, identitats de gènere i sexual; capacitats diverses, viuen soles, amb fills i filles, amb les seves parelles homes o dones, gaudeixen jugant, ballant, menjant pastissos, actuant, fent espectacles amb titelles, passejant o plantant llavors que omplen de vegetació i vida els carrers de la ciutat. Princeses molt properes que finalment descobreixen que no volen ser princeses perquè hi ha altres ocupacions molt més interessants. Aquesta edició està recomanada per a neolectores i neolectors a partir de set anys.

A continuació i per a una altra etapa vital, recomano publicacions amb perspectiva de gènere per a adolescents i joves, començant pel Diario Violeta de Carlota, de Gemma Lienas (Ediciones Destino, 2013), relat en primera persona d'una adolescent que descobreix i identifica situacions d'injustícia i desigualtat pel fet de ser dona, des de la seva pròpia experiència, amb la qual moltes joves lectores de dotze anys poden sentir-se identificades.

Però el treball fonamental sobre el que ha estat i és aquesta perspectiva de gènere, és el clàssic Feminismo para principiantes (Random House, 2005), un assaig escrit per Nuria Varela al qual devem la formació de gènere de més d'una generació de dones en aquest país. L'autora explica en un llenguatge molt directe i senzill què és el Feminisme, la història de les dones i els diferents corrents feministes. Descriu i identifica, entre altres qüestions, els micromasclismes, o ens guia sobre l'ús d'un llenguatge igualitari perquè l’incorporem als nostres costums quotidians saludables. És un llibre de lectura molt fàcil que es va reeditar el 2018 en versió il·lustrada per Antonia Santolaya, en una edició acurada i elegant, molt més accessible fins i tot que les primeres edicions, amb imatges que combinen tonalitats malves, blanques i negres, que evoquen l'estil narratiu de les novel·les gràfiques. És recomanable i imprescindible per a adolescents a partir de quinze o setze anys en endavant.

I acabem aquesta gira amb un to morat molt actual, recomanant per a dones joves i adultes, una de les publicacions que ha estat referent del discurs feminista del segle XXI: Todos debiéramos ser feministas, de Chimamanda Ngozi Adichie, (Ramdom House, 2016) text que correspon a una  xerrada TED que es pot veure en vídeo, tot i que per poder-hi reflexionar és milor llegir-la. Aquesta obra només té un inconvenient inicial: aquest "Todos" del títol original en anglès, Everybodyshouldbefeminist, que prefereixo traduir com Totes i tots hauríem de ser feministes. 

Al cap i a la fi, si el feminisme té com a objectiu la igualtat i el reconeixement dels drets humans de les dones, nenes i adolescents, no hauríem de ser totes i tots feministes?

Només espero que després de llegir a l'aula, a casa i als espais familiars i d'amistat, aquestes recomanacions i moltes altres compartides amb sonoritat, avancem com diu Chimamanda, i aprenguem a ser més activistes i feministes felices,que no odiem els homes, que ens agrada pintar-nos els llavis i portar talons, però per a nosaltres mateixes i no per als homes, i que la resta de la humanitat també en gaudeixi, si vol.

Fins aviat!