Avui, 5 d'octubre, és el Dia Mundial de l'Hàbitat, una data per recordar que l'habitatge és un dret humà reconegut en la normativa internacional.
Així ho recull la Declaració Universal dels Drets Humans (article 25.1). I el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (article 11.1). I la nostra Constitució ho diu a l'article 47: "tots els espanyols [i espanyoles] tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat" per poder viure amb seguretat, pau i dignitat.
Miriam dos Anjos desempaqueta l'ajuda alimentària rebuda de Central Unica das Favelas (CUFA), una organització no governamental brasilera, enmig del brot de coronavirus (COVID-19) al barri d'Heliopolis a Sao Paulo, Brasil, el 18 de juny de 2020. © REUTERS / Amanda Perobelli
Però, què és el dret a l'habitatge?
Segons l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, aquest dret no es basa només en tenir un sostre sota el qual poder-se refugiar. L’habitatge ha de ser digne i adequat. Ha d’estar ubicat en un entorn amb tots els serveis urbanístics i amb els subministraments i mitjans necessaris per al desenvolupament personal, familiar i veïnal de les persones que hi viuen, d'acord amb els estàndards d'una societat avançada.
A més, s’hi ha de poder accedir a un preu que sigui suportable segons els ingressos de les famílies. I, un cop a casa, s’ha de tenir la seguretat de poder-hi viure amb una certa continuïtat en el temps: sense amenaces de desnonaments, assetjament ni altres intimidacions.
Malauradament, l'habitatge es percep i es tracta com un bé d'inversió, més que com un bé de primera necessitat, com es va veure en la crisi econòmica que va esclatar el 2008. I ara, durant la pandèmia de la COVID-19, l'habitatge s'ha tornat a mostrar com un dels drets més vulnerats.
La manca d'habitatge és una barrera per al desenvolupament de les persones i pot conduir a situacions d'exclusió social, de manera que les administracions públiques tenen l'obligació de buscar solucions per garantir el dret a un habitatge digne i adequat.
Un home sense llar és fotografiat davant d'una botiga d’empenyoraments a Berlín, Alemanya, el 30 de juliol de 2020. © REUTERS / Fabrizio Bensch
Habitatge i pandèmia
Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut, al voltant de 1.800 milions de persones (més del 20 per cent de la població mundial) no tenen un habitatge adequat. I s'estima que uns 1.000 milions de persones viuen en assentaments informals. Uns altres 100 milions no tenen casa.
Per a aquestes persones sense llar, que viuen en condicions de vida insalubres i/o amuntegades, la COVID-19 suposa una amenaça greu i immediata per a la seva salut i la seva vida. Per exemple, sabem que més de 2.100 milions de persones no tenen aigua potable a casa; i més del doble no tenen un sanejament segur. Si el 40% de la humanitat no té ni les instal·lacions bàsiques per rentar-se les mans, com es pot aturar la propagació del virus?
Com va assenyalar l'anterior Relatora Especial de l'ONU sobre Habitatge Adequat, l'accés a un habitatge adequat és ara, més que mai, una qüestió de vida o mort. Sense un lloc estable i segur per viure és impossible protegir-se a si mateix i als altres.
Una vista aèria mostra el barri més gran de la ciutat, Paraisopolis, a Sao Paulo, Brasil, el 2 d'abril de 2020. © REUTERS / Amanda Perobelli
#QuedatACasa
A mesura que la pandèmia es va estendre per tot el món, es va demanar a milers de milions de persones que no sortissin de casa. El hashtag #QuedatACasa va ser escrit, repetit, tuitat i viralitzat dins i fora del nostre país durant mesos i ara, lluny de desaparèixer, torna a planejar sobre les nostres vides.
Aquesta mesura preventiva de salut pública, que semblava senzilla de respectar, continua sent impossible per a les persones que viuen al carrer o en habitatges insegurs o superpoblats.
Durant la pandèmia alguns governs locals i nacionals van posar en marxa mecanismes per protegir les persones més vulnerables, com ara facilitar l'ajornament del pagament d'hipoteques i l'exempció del pagament del lloguer públic, entre d'altres. Però, tot i que són mesures necessàries, no es tracta de trampejar una situació puntual (per greu que sigui) sinó d'establir les bases per reconstruir una societat més protegida.
És per això que, amb motiu del Dia Mundial de l'Hàbitat, Amnistia Internacional s'hi suma i demana que es garanteixin tots els drets econòmics, socials i culturals sense discriminació.
A la llarga, els governs han de comprometre els recursos necessaris per augmentar el parc d'habitatge social i fer que l’habitatge sigui un bé assequible i accessible per a totes les persones sense discriminació. Els plans de recuperació de la COVID-19 han d'incloure estratègies creades amb la participació significativa de totes les persones, inclosos els sectors més vulnerables i marginats.
Si volem de sortir d'aquesta pandèmia com a comunitats més fortes i justes, més resistents davant de futures crisis, els governs han d'avaluar les seves mesures de resposta a la COVID-19 des del punt de vista dels drets humans i adoptar solucions que garanteixin que les mesures de recuperació no refermaran encara més els patrons de pobresa i discriminació.