És difícil oblidar el que va succeir als Sanfermines de 2016. Aquella agressió sexual en grup va reflectir massa bé l'immens camí que quedava (i queda) per recórrer. No era la primera vegada que els membres de La Manada cometien un acte de violència sexual. Sempre s'havien privilegiat d'una total impunitat. La víctima d'aquella agressió a Pamplona va ser qüestionada sobretot el que feia (i no feia), i perseguida fins al punt que se la va arribar a responsabilitzar de l'acte de violència sexual i durant una temporada va haver de marxar del país. Se la va titllar de mentidera, i a ells, de víctimes d'una persecució injusta que havia sobredimensionat el que va succeir.
Un abans i un després
Un dels advocats de la defensa es va passar mesos i mesos fent jornades maratonianes en diferents televisions, batallant per aconseguir imposar la seva narrativa: la que dubtava de la víctima, la que diluïa la responsabilitat dels agressors. Els jutges no hi van veure violència ni intimidació, i posaven el focus en el comportament de la víctima, no en la violència dels agressors. Hi va haver una part important de la societat que considerava que els membres de La Manada no havien fet res de dolent, o almenys res tan dolent com perquè patissin la suposada persecució que estaven patint.
Però també hi va haver una part encara més important de la societat que va dir prou. Que la normalització de la violència sexual havia de finalitzar. Que calia creure les víctimes. Que el que va succeir no va ser un abús, sinó una violació. Que calia acabar amb el silenci, i parlar, i explicar, i compartir. Que calia posar un punt i a part i canviar la manera com la societat, els mitjans i la justícia tractaven la violència sexual. I l'important és que es va aconseguir. Tot i que encara queda feina per fer, finalment les víctimes dels agressors sexuals de La Manada van obtenir justícia i el cas dels Sanfermines de 2016 va marcar un abans i un després a l'hora d'abordar les violències sexuals.
Com amb moltes altres vulneracions de drets humans, la lluita contra les violències sexuals ha de passar necessàriament per l'educació. Una educació sexual integral que faci entendre què són exactament les violències sexuals, que posi el consentiment al centre, que desmunti la cultura de la violació, que identifiqui els riscos d'un accés prematur i sense control a la pornografia, així com a la ficció que li és inherent. I, sobretot, que reflecteixi com la violència sexual transcendeix totes les persones a totes les edats, i que totes som part imprescindible per prevenir-la i per lluitar-hi en contra.
Aquí és on entren l’Almudena Carracedo i el Robert Bahar, directora i director de la pel·lícula documental No estàs sola: la lluita contra La Manada. Amb la idea que el documental, una vegada gravat i produït, deixava de ser seu per ser de la societat, sempre van tenir clar que la pel·lícula, més aviat o més tard, havia d'arribar a les aules. I que calia parlar i conscienciar sobre el tema de què tracta.
Les trobades escolars amb Almudena Carracedo, Robert Bahar i Carlota Álvarez
I així va ser. Els dies 26 i 28 de novembre, moltíssims estudiants de nombrosos centres de moltes zones del territori van començar a connectar-se en línia. Des d'Astúries fins a Cadis. Des de Navarra fins a Alacant. Des de Mallorca fins a Càceres i Badajoz. L’Almudena i el Robert, juntament amb la Carlota Álvarez (activista del Moviment Feminista de Madrid que també participa en el documental i que durant els fets va contribuir a la mobilització social que va aconseguir la condemna per violació del Tribunal Suprem als membres de La Manada), van començar a respondre a tota una bateria de preguntes dels i les estudiants, parlant de tu a tu, animant l'alumnat a expressar les seves opinions i sensacions. Més de mil estudiants, de més de quaranta centres educatius diferents, es van connectar entre els dos dies.
Com es pot donar suport a les noies que han patit violència sexual i no l’han denunciat? És la denúncia policial l'única via per explicar l'agressió? Com s'ha de comportar una víctima? Quins aspectes són clau per educar les generacions d'una manera igualitària i respectuosa?
Està bé que el focus de la prevenció es posi en les dones, perquè siguin elles les que hagin d'adoptar mesures d'autocura per evitar violències sexuals? És aquesta la manera correcta de prevenir i abordar la violència sexual contra les dones? Quin pot ser el paper dels homes i els nois a l'hora d'afrontar i prevenir la violència sexual?
I sobretot, què és el consentiment, i què es pot entendre com a violència sexual?
Aquesta és només una petita mostra de les diferents preguntes que es van posar sobre la taula. Tot això, amb molts objectius, però amb un de fonamental: entendre que el consentiment ha de ser el centre de qualsevol tipus de relació, i que tot el que no compti amb aquest consentiment és un acte de violència sexual, des d'una floreta pel carrer fins a una agressió d'alta intensitat. Creiem que vam aconseguir aquest objectiu.
Teniu més informació sobre les trobades en aquest article periodístic. Recorda que mai és mal moment per treballar aquesta mena de qüestions a les aules. Per a això, teniu disponible la nostra guia didàctica sobre violència sexual i consentiment en aquest enllaç.
Moltes gràcies a totes i cadascuna de les persones que van fer possible aquestes trobades. Que van aconseguir que tot sortís tan bé i fos tan enriquidor. Des de l'Almudena, el Robert i la Carlota fins a activistes i personal d'Amnistía Internacional.
I sobretot, gràcies a tots els centres educatius i alumnes que van mostrar tantíssim interès en aquesta iniciativa des del començament, que van fer un gran esforç per poder-hi assistir (no era fàcil ateses les dates) i que van perdre la vergonya per animar-se a participar, preguntar i conversar.
Esperem veure'ns de nou en pròximes trobades.
Seguim endavant!