Dirigida per Stanley Kubrick, la pel·lícula narra la rebel·lió contra Roma d’un grup d’esclaus encapçalat pel gladiador Espàrtac. L’anomenada Tercera Guerra Servil va començar amb un intent de fugida de 200 gladiadors, però la seva rebel·lia va servir d’exemple a milers d’esclaus (fins a 120.000, segons algunes estimacions).
Entre el 73 i el 71 a. de C. aquest exèrcit d’esclaus fugitius va tenir atemorides les legions romanes que, després de moltes trifulgues, els van derrotar en la batalla del Río Silario. Després d’aquesta acció bèl·lica, gran part dels rebels supervivents van ser crucificats.
Tot en el film és monumental: la seva durada (tres hores), el seu repartiment (encapçalat per Kirk Douglas secundat per Laurence Olivier, Peter Ustinov o la gran Jean Simmons) i les seves escenes bèl·liques (gairebé totes rodades aEspanya).
Mentre que la primera part del metratge descriu les dures condicions en què vivien els gladiadors romans, esclaus obligats a combatre entre si, la segona part es converteix, gràcies al talent del guionista Dalton Trumbo, en un cant èpic a la llibertat i la solidaritat.
Per cert, l’aparició de Trumbo en els crèdits va suposar la seva tornada a la clandestinitat, quan després d’haver-se negat a declarar el 1947 davant del Comitè d’Activitats Anti nord-americanes del senador Joseph McCarthy, va ser condemnat a l’ostracisme. Una altra excel·lent pel·lícula sobre la seva vida -Trumbo- és un punt de partida perfecte per debatre sobre llibertat d’expressió i de pensament.
Estem davant d’una de les obres mestres del cine polític de Constantin Costa-Gavras, director de cine grec establert a França. Basada en fets reals, la pel·lícula explica com Charles Horman, jove activista periodista nord-americà, desapareix de casa seva de Santiago de Xile després del cop d'Estat del general Pinochet l’11 de setembre de 1973.
La seva dona, també idealista, i el seu pare, conservador, intenten esbrinar on és, pressionant els diplomàtics nord-americans i el nou govern xilè. Viuen un veritable descens a l’infern de la repressió desfermada pel règim militar, que va causar la mort o desaparició de més de 3.000 persones i en va empresonar i torturar unes 40.000.
El film compta amb les magnífiques interpretacions d’un Jack Lemmon seriós com poques vegades se l’ha vist en pantalla i d’una commovedora Sissi Spacek. El seu guió, excel·lent i elèctric, realment aconsegueix retratar l’horror causat per la dictadura xilena i revela la complicitat del govern nord-americà amb el cop i altres dictadures llatinoamericanes de l’època.
Aquesta pel·lícula dirigida per Richard Attenborough va suposar una contribució molt important al final del règim de l’apartheid a Sud-àfrica. Tres anys després de l’estrena, Nelson Mandela era alliberat i es convertia, el 1994, en el primer president negre del país.
La cinta narra l’amistat entre Donald Woods un periodista blanc i l’activista negre Steve Biko, impulsor del moviment de consciència negra a Sud-àfrica. Després de la mort a la presó de Biko i de descobrir que havia estat assassinat, Woods fa tot el possible per donar a conèixer la veritat. Això li costarà l’acomiadament, la presó domiciliària i, després d’una fugida arriscada, l’exili.
A més de les excel·lents interpretacions de Kevin Kline i Denzel Washington, la pel·lícula conté escenes veritablement dramàtiques en les quals es descriuen amb tota cruesa els mètodes repressius de l’apartheid[1] i la misèria de la població sud-africana negra condemnada a la segregació.
El film és una magnífica casella de sortida per discutir de temes com la igualtat racial; llibertat d’expressió, reunió, associació i moviment; tortura o execucions extrajudicials i, en un pla més positiu, l’efectivitat dels processos d’organització col·lectiva i desobediència civil i la capacitat dels i individus per lluitar contra la injustícia fins i tot en el context més desfavorable.
Hem parlat només de tres clàssics. Per fer una llista de deu, com era la idea inicial, ens haurien calgut quatre blogs com aquest. En aquesta llista preliminar hi figuraven obres mestres com Matar un rossinyol, Vencedors o vençuts?, o Los santos inocentes. I això sense entrar en el camp dels documentals o dels dibuixos animats, sobre els quals probablement tornarem.
Entretant, si no en teniu prou amb aquests tres clàssics i teniu ganes de més cine que parli de drets humans, podeu consultar la base de dades del Festival de Cine i Drets Humans de Sant Sebastià i aquesta excel·lent llista de pel·lícules sobre drets humans que van elaborar els companys i companyes d’Amnistía Internacional Catalunya.
Teniu munició (argumental, per descomptat) per a estona.