Des de les primeres tires il·lustrades aparegudes en els diaris nord-americans a finals del segle XIX fins a les actuals novel·les gràfiques de més de 300 pàgines, el còmic (la historieta, si ho preferiu) ha ampliat constantment els seus recursos i formats narratius i els temes abordats en les seves pàgines, i ha deixat clar que pot ser molt més que simple entreteniment i convertir-se en una forma d'expressió artística. De manera explícita o implícita, moltes obres del catàleg de còmics disponible en espanyol, cada vegada més ampli, tenen a veure amb els Drets Humans i són una excel·lent excusa per parlar-ne.
Una obra mestra
Primera novel·la gràfica a guanyar un Premi Pulitzer, el 1992, Maus és un clàssic a l'altura dels més importants documentals sobre l'holocaust com pot ser Shoah, de Claude Lanzmann, o els grans relats sobre el sofriment humà en temps de guerra, com Vida y destino, de Vasili Grossman.
Aquesta novel·la gràfica narra la història de Vladek i Anja, els pares d’Art Spiegelman, una de les figures claus del còmic underground nord-americà. Jueus polonesos, els pares del dibuixant van passar innombrables penalitats i desventures tractant d'escapar del destí que la doctrina de la solució final establia per a ells abans d'acabar deportats a Auschwitz.
Malgrat que van sobreviure al camp d'extermini més gran de l'holocaust ‒més d’un milió de persones hi van ser executades de forma sistemàtica, gairebé industrial‒ i que van emigrar als Estats Units, l'horror viscut va marcar les seves existències i la del seu fill. Anja es va suïcidar el 1968 i Art sempre va tenir una relació difícil amb Vladek, que va morir el 1982, poc després que la seva història comencés a publicar-se per entregues a la revista Raw, que Art dirigia.
L'obra és un extraordinari relat sobre les penalitats viscudes pels pares de Spiegelman durant la persecució nazi i sobre la necessitat de fer memòria de l'horror, la por de mantenir aquesta memòria viva, la culpabilitat que van sentir els supervivents de l'holocaust per haver sobreviscut... Són molts els nivells de lectura d’aquesta novel·la, i moltes les reflexions que se’n poden extreure.
Per subratllar el caràcter inhumà de tota la història, Spiegelman va recórrer a un brillant recurs formal que dona títol a l'obra. Maus vol dir ratolí en alemany i, efectivament, tots els personatges jueus són presentats sota la figura d'un ratolí ‒i, correlativament, tots els personatges nazis són presentats com a gats‒. Qui no conegui l'obra pot pensar que aquest recurs caricaturesc li resta profunditat. Qui la coneix sap que no és així. Si Maus no et commou i no et fa pensar en el terror que poden arribar a desfermar les persones, realment hi ha alguna cosa que no va bé i hauries d’anar a un terapeuta (cosa que Art Spiegelman ha fet durant gran part de la seva vida, per cert).
Dos mestres amb estil propi
Començar parlant de Maus és un d'aquests encerts que poden resultar un error: M'he polit gran part de l'espai d'aquest blog i amb prou feines he començat. No m'hi entretindré més i passo a parlar de dos grans mestres que han creat estils molt recognoscibles i fins i tot, segons alguns, un nou gènere: literari?, gràfic? És el periodisme de còmic o el còmic periodístic.
Parlem de Joe Sacco, un maltès-estatunidenc que, davant l'inicial fracàs de la seva carrera periodística, va apostar pel que en principi era una mera afició ‒el còmic‒ com a manera de guanyar-se la vida. Sacco acabaria unint periodisme i còmic en una carrera reeixida que ha rebut nombrosos reconeixements, incloent-hi l’American Book Award.
El 1993 va començar a publicar-se per entregues Palestina: en la Franja de Gaza, que narra les penúries a les quals es veu sotmesa la població palestina reclosa en aquest petit territori, el més semblant a un gueto gegant que s'ha vist després de l'holocaust. Des de llavors, Sacco ha anat acumulant obres mestres entre les quals destaquen Notas al pie de Gaza, la recent Un tributo a la tierra i, per a molts, la més completa de totes: Gorazde: zona segura.
Aquesta monumental novel·la gràfica ‒documentada fins al mínim detall, perquè abans de començar a dibuixar, Sacco es passa mesos recollint informació sobre el terreny, com qualsevol bon periodista‒ explica com Gorazde va estar a punt de sucumbir el 1994 a l'embranzida de les forces serbobosnianes alçades contra el govern multiètnic d'Alia Izetbegovic per crear una Bòsnia sotmesa a Sèrbia. Al contrari del que succeiria un any més tard a la veïna Srebrenica, on les milícies serbobosnianes van posar fi a la vida de més de 7.000 homes bosnians, la intervenció internacional va detenir la massacre. Hi ha molt més Sacco per tallar, però ens quedem aquí.
Com Sacco, Guy Delisle va arribar al còmic una mica de rebot. Aquest canadenc treballava per a una companyia de pel·lícules d'animació i un bon dia el van enviar a la ciutat xinesa de Shenzen a impartir uns tallers d'animació a estudiants xinesos. L'avorriment en una ciutat on hi havia una infranquejable barrera idiomàtica amb els seus habitants i la vigilància de les autoritats xineses, el van portar a escriure la seva primera novel·la gràfica ‒Shenzen, una obra tan original com obvis són els seus títols‒. Va repetir experiència a Pyongyang, després d'un període impartint tallers d'animació a la capital de Corea del Nord, i també ha documentat els seus viatges acompanyant la seva dona, membre de Metges sense Fronteres, a països com Myanmar o Israel.
Totes les seves obres estan marcades per una aproximació aparentment ingènua i no ideològica a les dures realitats amb les quals es troba. Això, en lloc de restar-los força, les fa més poderoses. Guy Delisle no remarca, no narra des d'una posició prèvia, però el que explica és tan evidentment inhumà i injust que ens commou fins a la medul·la.
Si no pots repassar tota la seva obra i n’has de triar una, no ho dubtis: Crónicas de Jerusalén. Aquesta vegada, els jueus són els victimaris i no les víctimes. Però la conclusió és la mateixa: si no sents indignació, tristesa i compassió amb aquest còmic, si els dibuixos de Delisle no fan que et preguntis d'on neix la injustícia i la maldat que provoquen que tantes vides humanes al planeta manquin de dignitat, hauries d’anar a un terapeuta.
Una llista interminable
M'he tornat a escalfar parlant d'aquests mestres i he de començar a tancar aquest text quan tot just estic començant a entrar en matèria. A correcuita us deixo aquí uns apunts molt breus sobre altres obres de còmic/novel·la gràfica que poden servir com a reclam per parlar sobre Drets Humans. Si ho considereu oportú, tornarem sobre el tema.
Carlos Giménez, possiblement el més gran dibuixant espanyol viu, té moltes obres mestres, però Paracuellosretrata amb una tendra brutalitat les conseqüències de la Guerra Civil espanyola per als perdedors de la contesa. Dins de l'àmplia llista de còmics sobre el conflicte, El arte de volar és també una gran reflexió sobre la memòria i la desmemòria. La profunditat de l'obra d'Antonio Altarriba (guionista) i Kim (dibuixant) no té res a envejar a Maus.
Un clàssic del còmic espanyol que versa explícitament sobre el tema que ens ocupa és l'àlbum Los Derechos Humanos, de la desapareguda editorial Ikusager, que encara es pot aconseguir en llibreries de col·leccionista. És una recopilació d'històries curtes sobre diferents articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, que reuneix les signatures d'alguns dels més grans dibuixants de la història del còmic: l'italià Milo Manara, el nord-americà Will Eisner ‒creador d'un dels personatges més famosos de la història del còmic, el detectiu emmascarat The Spirit‒ i l'uruguaià Alberto Breccia ‒autor del monumental Informe sobre Ciegos, traducció visual del text homònim del novel·lista argentí Ernesto Sábato, un veritable viatge al cor de les tenebres del cor humà‒. Tenebres que provoquen fets com la desaparició, durant la dictadura argentina, d'entre 30.000 i 40.000 persones.
Alguns còmics relacionats amb els Drets Humans són més reflexius, o filosòfics. V de Vendetta, una fita fonamental de la història d'aquest art que és fruit de la col·laboració entre l'idolatrat guionista Alan Moore i el dibuixant David Lloyd, ens fa pensar en la llibertat i la possibilitat que l'ànsia de seguretat de la nostra societat acabi transformant-la en una completa distopia. Una cosa sobre la qual ens toca pensar a tots en aquest moment tan delicat, em temo.
Altres còmics com Persépolis, de Marjane Satrapi, ens narren històries molt concretes. En aquest cas particular, aquesta exiliada iraniana a França, ens narra la seva infància, viscuda en el context de la repressió imposada pel règim iranià de l’aiatol·là Jomeini després de la seva pujada al poder el 1979.
Una manera de passejar pel món i per la història
Són nombrosos els còmics que ens permeten repassar la història de conflictes i lluites socials ‒massa sovint unides a violacions dels drets humans‒ en els més diversos llocs del món, fins i tot d'alguns que gairebé mai apareixen en els nostres telenotícies. Des de l'Àfrica, Didier Kassaï ens conta a Bangui la història del conflicte que assola des de fa anys la vida de la República Centreafricana. Ramón Esono ens explica a La pesadilla de Obi la vida quotidiana a Guinea Equatorial sota el règim dictatorial de Teodoro Obiang Nguema. Segur que tornarem a parlar en aquest blog d'aquest còmic i del seu autor.
Des de l'Amèrica Llatina, són moltes les obres que ens parlen de les venes sempre obertes del continent. A ¡Maldito Allende! Oliver Bras i Jorge González narren els últims moments del govern de Salvador Allende a Xile i el cop d'estat encapçalat per Pinochet. A Rupay, Luis Rossell, Alfredo Villar i Jesús Cossío ens compten les atrocitats comeses per tots dos bàndols durant el conflicte entre el Govern peruà i de Sendera Lluminosa. Tornant sobre el tema de la dictadura argentina, El Eternauta és una referència mítica. La història d'uns extraterrestres que envaeixen Buenos Aires sempre va ser llegida com una metàfora de la repressió. Per descomptat, aquesta va ser la interpretació dels militars, que van desaparèixer el guionista, Héctor Germán Oesterheld.
Per descomptat, no tot són històries de desastres. Hi ha còmics que ens conten les vides de figures essencials en la lluita pels drets humans, com Nelson Mandela o Martin Luther King. Obres com Arrugas, de Paco Roca, i María y yo, de Miguel Gallardo, ens fan pensar sobre els drets de col·lectius com la tercera edat i les persones amb diversitat funcional en la vida quotidiana. La marea morada d'aquests últims anys també ha donat lloc a una gran quantitat d'obres que podríem col·locar en la prestatgeria de còmic feminista. N’hi ha prou amb un exemple: Ana Penyas i Estamos todas bien, obra que la va fer mereixedora del Premi Nacional de Còmic.
I fins aquí podem escriure.