El 27 de gener de 2021 es compleixen 76 anys de l'alliberament d'Auschwitz, el camp d'extermini més gran de la història de la humanitat.
Al voltant d'1.100.000 persones van morir a Auschwitz-Birkenau, el camp d'extermini més gran de la història de la humanitat. Les cambres de gas i els forns crematoris van arribar a matar fins a 5.000 persones per dia. L'horror causat per la massacre va jugar un paper fonamental en l'adopció, el 1948, de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Passada la mitjanit del dissabte 27 de gener de 1945, els soldats russos de la Divisió d'Infanteria 322 del front ucraïnès reben l'ordre d'avançar. Fa dies que intenten prosseguir el seu camí cap a Alemanya, però una dura resistència els reté als afores d'Auschwitz, una petita localitat a l'oest de Cracòvia.
Tot i que només té 19 anys, Yakov Vincenko ja és tot un veterà de la Segona Guerra Mundial, perquè es va incorporar a les files de l'Exèrcit Roig el 1941. Ha vist molt en quatre anys de durs combats en territori ucraïnès i polonès, però el que contempla aquest dia a l’alba l’espanta especialment.
“Vaig travessar la primera filada a les cinc del matí. Era fosc. A l'ombra hi vaig advertir una presència. S'arrossegava en el fang, davant meu. Es va girar i va aparèixer el blanc d'uns ulls enormes, dilatats. Estava davant un mort vivent. Darrere d'ell vaig intuir desenes d'altres fantasmes. Ossos mòbils units per una pell seca i envellida. L'aire era irrespirable. Hi havia una olor barreja de carn cremada i excrements. Vam avançar sense dir res”.
Vincenko acabava de traspassar el que molts qualificarien després com les portes de l'infern. Per l'enorme camp d’Auschwitz-Birkenau deambulaven 2.819 supervivents, moribunds que no havien pogut ser arrossegats per les SS en una embogida fugida per eliminar les proves de l'horror. Aquesta marxa de la mort es cobraria la vida d'una quarta part dels 60.000 presoners evacuats.
Entrada a l'antic camp de concentració nazi d'Auschwitz. Fotografia: By Xiquinhosilva CC BY 2.0
Dies després, fotògrafs i càmeres soviètics fan les primeres fotografies dels supervivents. Rostres demacrats, gairebé cadavèrics, miren al·lucinats a la càmera. Desenes de nens s'arromanguen les mànigues dels atrotinats uniformes de ratlles per mostrar els números tatuats que eren el seu únic senyal d'identitat.
Són imatges espectrals, a pesar que el pas dels dies i l'ajuda rebuda ha permès als interns recuperar una mica d'humanitat. El dia de l'alliberament molts presoners no han estat capaços ni de menjar. El comandant Anatoly Shapiro ho explicarà anys després: “Vam muntar algunes cuines de campanya i vam preparar aliments lleugers. Alguns d'ells van morir en començar a menjar. Els seus estómacs no funcionaven”.
Cinc anys d'extermini: fins a 5.000 assassinats diaris
Des de la seva obertura com a camp de concentració el 1940 fins al seu alliberament a principis de 1945, al voltant d'1.300.000 persones van ser deportades a Auschwitz. D'aquestes, 1.100.000 van morir. La majoria eren persones jueves, però hi havia també prostitutes, homosexuals, presoners de guerra russos, gitanos…
Auschwitz es va convertir en el camp d'extermini nazi més gran a causa de la seva privilegiada posició com a nus ferroviari. Vagons per al transport de bestiar en els quals hi viatjaven amuntegades fins a 80 persones traslladaven els presoners i presoneres des d'Itàlia, França, Hongria, el Bàltic, Alemanya i, per descomptat, Polònia.
Moltes eren assassinades en poques hores. En baixar, atordides i esgotades, eren separades en dues files. Les que anaven a la fila esquerra, formada per les persones més febles (nadons, embarassades, ancians, discapacitats i malalts), eren encaminades directament cap a les cambres de gas. Allí aquestes persones eren desposseïdes de les seves pertinences i rapades abans de ser assassinades amb Zyklon-B, un poderós insecticida que causava la mort per asfíxia.
Supervivents d'Auschwitz caminen al costat d'un metge de la Creu Roja el dia de l'alliberament del camp d'extermini el 1945. Fotografia: Getty Images
Holocaust: cap malson podria ser pitjor
Per a molts, aquest final ràpid era millor que la mort a foc lent que vivien els presoners que es consideraven aptes per treballar en diferents tasques, des del manteniment del camp fins a les feines relacionades amb l'execució de milers de persones, que eren dutes a terme per presoners membres dels sonderkomandos.
El psiquiatre austríac Viktor Frankl va sobreviure a Auschwitz i va explicar la seva experiència a L'home a la recerca de sentit, en què explica que moltes persones es llançaven contra els filats electrificats per acabar amb el seu sofriment. O deixaven que se’ls esgotessin les poques forces que els quedaven per ser conduïdes a la cambra de gas.
Frankl explica com una nit el van despertar els horribles udols d'un company de barracó que estava tenint un malson. Quan anava a despertar-lo, un pensament el va detenir: “Cap somni, per horrible que fos, podria ser pitjor que la realitat del camp”.
Una realitat que ell mateix descriu així: “L'organisme digeria les seves pròpies proteïnes i els músculs desapareixien. Un darrere l'altre, els membres de la nostra petita comunitat del barracó morien. Cadascun de nosaltres podia calcular amb tota precisió qui seria el pròxim i quan li tocaria a ell”.
Auschwitz és el símbol de la solució final, el pla nazi per resoldre la qüestió jueva que va ser la culminació de molts anys de polítiques antisemites les arrels de les quals cal buscar-les en els primers escrits d'Adolf Hitler.
L'animadversió i la discriminació antisemita es transformarien en massacre arran de la invasió de l'URSS al juny de 1941. Allí van sorgir les unitats mòbils d'extermini, els Einsatzgruppen, que van afusellar desenes de milers de jueus. Al juliol, Hermann Göring va autoritzar els preparatius de la solució final. La Conferència de Wannsee, celebrada al gener de 1942, va acabar de definir els detalls del pla.
En total, es calcula que sis milions de jueus van ser exterminats en tres anys de bogeria genocida que ha passat a la història amb el nom d'Holocaust o, en hebreu, Xoà –la catàstrofe–.
Seleccionant als presoneres i presoneres a l'arribada al camp de concentració d'Auschwitz. Fotografia: AP 1944
Mantenir la memòria: causes i conseqüències de l'Holocaust
En complir-se 76 anys de l'alliberament d'Auschwitz, és important mantenir la memòria de l'Holocaust perquè, com explicava a El País Yakov Vincenko: “Ni tan sols nosaltres, que ho havíem vist, ens ho volíem creure. Vaig intentar oblidar durant anys, però després vaig comprendre que això seria convertir-se en còmplice”.
El 27 de gener de 2019 el secretari general de Nacions Unides Antonio Guterres alertava contra la desmemòria amb motiu del Dia Internacional de Commemoració Anual en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust: “A mesura que el nombre de supervivents de l'Holocaust disminueix, ens correspon extremar la vigilància perquè... ‘l'odi que comença amb els jueus mai acaba amb els jueus’”.
En paraules de l'advocada i política francesa Simone Veil, supervivent d'Auschwitz: “La Xoà va ser única en la història, però el verí del racisme, l'antisemitisme, el rebuig de l'Altre i l'odi han estat amenaces diàries sempre”.
Quan després de la Segona Guerra Mundial es va conèixer detalladament el patiment viscut als camps de concentració nazis, la gent es va sentir horroritzada. El filòsof alemany Theodor Adorn va arribar a dir que “no és possible escriure poesia després d'Auschwitz”.
“La necessitat de no caure en la temptació de la desesperança va portar a la creació de l'Organització de les Nacions Unides (...) el 10 de desembre de 1948, i a l'adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans.”
La necessitat de no caure en la temptació de la desesperança va portar a la creació de l'Organització de les Nacions Unides abans fins i tot del final de la guerra i, poc després, el 10 de desembre de 1948, a l'adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans.
El seu preàmbul reflecteix un sentit de mea culpa per l'horror viscut: “El desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie ultratjants per a la consciència de la humanitat”.
L'article 1 era un clar al·legat contra l'antisemitisme i qualsevol tipus de discriminació: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.
Aquesta promesa d'igualtat i fraternitat continua incomplerta, però això no vol dir que hàgim de reconèixer un fracàs. Significa que hem de continuar caminant, guiats per l'aspiració a una societat més lliure i justa, cap a aquest horitzó anomenat utopia. És el menys que podem fer per les víctimes de l'horror d'Auschwitz.