Que part del món està molt malament, és una obvietat. Però aquests últims dies han estat un autèntic infern per a les persones que viuen a Colòmbia i Palestina. És inevitable pensar en nens, nenes i joves testimonis i víctimes de virulents i indiscriminats atacs armats. S’ha viralitzat a les xarxes un vídeo d’una nena palestina de deu anys a Gaza que, amb el cor trencat per la violència viscuda, explica el que és la guerra i la impotència de viure sota la constant amenaça dels bombardejos, i no poder ser metge per socórrer les persones ferides i que necessiten ajuda al seu entorn. Em pregunto si les nenes i nens palestins, refugiats en el seu propi país cada vegada més minvat territorialment, normalitzen la violència en el seu dia a dia, i sobre les conseqüències psicològiques de la pressió constant del ferri control de fronteres, que els afecta per fer coses tan senzilles a priori, com anar a l’escola o a una consulta mèdica quan ho necessiten. Viuen tancats, i tancats en un territori, amb una pila de limitacions. És ben sabut que qualsevol moviment és complicat per a la ciutadania palestina, sense oblidar una altra complicació quotidiana com és la dels desnonaments i enderrocaments d’habitatges. El dret a un habitatge, a una vida digna, a l’educació, entre altres, són drets humans que han de garantir tots els estats a nenes, nens i adolescents. Però em temo que això no és així i que les violacions de drets humans són una realitat sistemàtica per a les persones menors de divuit anys en els Territoris Palestins Ocupats.
Els nens i joves de Colòmbia també viuen aquests dies en un entorn d'agitacions i atacs indiscriminats contra civils, que recorren els carrers del país demanant el reconeixement dels seus drets, en un moment en què la reforma fiscal del govern ha estat l'última gota que acaba de vessar un got que ja ha vessat per la corrupció, la desigualtat i la violació dels drets econòmics socials i culturals de la societat colombiana.
Aquestes i moltes altres situacions de violència també són complexes de transmetre als nens i nenes, però són qüestions que s'han d'abordar des de la infància per a la formació i educació de ciutadans responsables, sensibles i conscients dels conflictes armats i les guerres que es produeixen arreu del món. Tenim l'obligació d'implicar-nos políticament en l’exigència als governs, les empreses o altres actors estatals o no, sobre el compliment dels drets humans a tot el món, i hem de formar els nens en l'exercici d'una ciutadania global coherent amb la garantia i el ple exercici dels seus drets humans.
Entendre un conflicte o una guerra fa mal i no és cosa fàcil. Per contribuir-hi recomanem un àlbum il·lustrat de l’editorial Kalandraka: ¿Por qué?(1995) de Nikolai Popov (1952), dissenyador i il·lustrador rus que va viure de prop la guerra. Per aquest autor:
Si els nens i les nenes poden entendre la insensatesa de la guerra, si s’adonen de com és de fàcil caure en un cicle de violència, potser en el futur es convertiran en impulsors de la pau.
Aquestes paraules ens omplen d’esperança sobre un futur millor que construïm en el present per mitjà de l’educació i els relats sobre la pau. Aquest autor ens parla de les estúpides raons sobre les quals s’assenten la majoria dels terribles conflictes bèl·lics del món.
En aquesta obra gràfica en la qual Nikolai Popov no utilitza paraules, la història es construeix a través d’imatges que expliquen com de la competència per una flor entre una granota i un ratolí, en sorgeix un conflicte que creix fins que s’organitzen dos exèrcits de granotes i de ratolins armats, que s’ataquen fins a la destrucció absoluta. En aquest relat, les precioses i cuidades imatges ens traslladen a un escenari que es pot extrapolar perfectament a qualsevol conflicte armat de competència i interessos oposats fins a la destrucció sistemàtica. I el que és realment important és que després dels atacs i l’aniquilació no queda res, ni tan sols la causa que va originar el conflicte. Sens dubte, aquest relat, apte per a totes les edats des de l’etapa d’Educació Infantil, els quatre o cinc anys, en endavant, és una història explicada de forma magistral en què, amb tota mena de detalls, l’autor descriu la violència de la guerra i les seves conseqüències, i permet que sigui entesa com un despropòsit evitable en tots els contextos i realitats, per molt complexos que siguin els seus efectes. Finalment, és destacable l’edició tan bonica, en forma quadrada i mida mitjana, amb tapes dures i predomini d’una paleta de tonalitats verdes, marrons i ocres.
Igualment recomanem un clàssic per a nens i nenes a partir de vuit anys, i no només per entendre els conflictes, sinó per acostar-los a la vivència de l’exili i la situació de la població refugiada: Asmir no quiere pistolas(1993) de l’escriptora australiana Christobel Mattingley (1931/2019), traduïda per María Luisa Balseiro Fernández-Campoamor. És una novel·la editada a Espanya per les editorials Alfaguara i Santillana, basada en una història real d’un nen, preadolescent i musulmà, i la seva família refugiada a Viena, que l’autora coneix i trasllada a un relat preciós escrit des de la perspectiva infantil del seu protagonista. L’Asmir viu amb el pare, la mare i i el germà petit, Edgar, a Sarajevo. Quan comença la Guerra dels Balcans, l’Asmir conviu amb la mort del carter, d’amics, i els atacs armats en els llocs on abans ell feia la seva vida normalment. Descriu totes les sensacions de l’Asmir, que en primera persona sobreviu no només a un ambient hostil, sinó a l’exili que emprèn en el moment que ha de deixar el país amb l’àvia, la mare i el germà, deixant el seu pare a Sarajevo. És impressionant la vivència del recorregut en autobús, en avió, fins i tot en cotxe, de Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina) a Belgrad (Sèrbia), i, després d’una estada breu en aquesta ciutat, a Viena, on l’Asmir troba una realitat diferent i viu intensament la tristesa de la seva mare i en record del seu pare, del qual no reben notícies i senten la incertesa enorme sobre el fet que potser ha mort en el seu país d’origen.
El relat resulta encara més íntim i commovedor quan sabem que és una història real d’un preadolescent que va sobreviure a una dura experiència d’exili i adaptació a una nova realitat sociocultural deixant enrere el seu pare i una etapa inicial i essencial de la seva existència, la infantesa perduda.
La novel·la, escrita fa trenta anys, avui encara és una història fresca, viva i intensa, amb moments de dubte, incertesa i fins i tot por davant les vicissituds i privacions de la fugida de la guerra, la violència, i de travessar fronteres sense res, portant només el que duien a sobre i estrictament necessari per a la supervivència.
També s’ha de dir que, malgrat que aquest llibre està editat en tapa tova i en format de butxaca, no és un àlbum il·lustrat; amb tot, conté unes magnífiques il·lustracions realistes, en blanc, negre i tons grisos, com els carbonets clàssics, creades per la dibuixant Elisabeth Honey (Austràlia).
L’Asmir és un nen refugiat, com ho són milers de nens, nenes i adolescents que, tres dècades després, continuen fugint de les guerres, la fam, les terribles conseqüències del canvi climàtic i fins i tot de la crisi causada per l’actual pandèmia als seus llocs d’origen. Sols i soles, o acompanyats per les seves mares o altres familiars, arriben cada dia a les fronteres d’Europa o els Estats Units nenes i nens que posen en greu risc les seves vides. Altres ni tan sols hi arriben. Hem de donar a conèixer aquestes situacions greus de migrants de totes les edats, que es desplacen per motius sobradament justificats. No mirem a una altra banda, com ho fan els governs dels països de destí, i utilitzem tots els mitjans per sensibilitzar i compartir el nostre neguit per aquestes vivències personals i situacions, que globalment afecten moltes persones; davant d’això hem d’obrir possibilitats de conèixer més i millor la seva situació.
Fem servir la literatura per arribar al punt més personal d’aquestes experiències i sense oblidar que els relats són instruments per al canvi social i cultural, per aconseguir aquesta empenta de pau, rememorant Nicolai Popov, en un futur protagonitzat per ciutadans i ciutadanes de totes les edats, formats i conscients del caràcter tan devastador dels conflictes armats, que exigeixen l’aplicació de mesures urgents, polítiques eficaces i normativa internacional al servei de les víctimes i per la construcció de la pau mundial.
Fins aviat!