En els llibres de text de Literatura a Espanya no hi trobem referències a una dona escriptora fins al segle XVI amb Santa Teresa de Jesús, en honor de la qual se celebra el Dia de les Dones Escriptores el dilluns més pròxim a la seva festivitat, el 15 d’octubre. Els seus noms no apareixen als nostres apunts, no perquè no existissin sinó perquè no hi han estat inclosos. Un exemple més d’invisibilitat i de bretxa de gènere.
Hi hem d’afegir les traves que les dones s’ha trobat al llarg de la història per poder escriure. Les seves obres eren considerades “textos menors” pel simple fet d’estar escrites per una dona. Moltes escriptores es van veure obligades a firmar amb pseudònim masculí, amb el nom dels seus marits o de forma anònima per no ser menystingudes o no ser rebutjades en el món editorial.
Aquest és el cas de Cecilia Böhl de Faber y Larrea (1796-1877), que va adoptar el pseudònim de Fernán Caballero en un moment en què no era fàcil publicar amb el nom d’una dona. Com a Fernán Caballero, va publicar les seves primeres novel·les i es va convertir en pionera de la narrativa moderna a Espanya.
Altres vegades, les escriptores signaven amb pseudònims per no veure’s exposades a un judici social per no complir el seu “paper”, que no era el d’escriure sinó el de romandre a casa i tenir descendència. Com si la literatura no pogués ser assumpte d’una dona! A la poeta Rosalía de Castro (1837-1885) li deien que havia de deixar la ploma i dedicar-se a sorgir els mitjons del seu marit.
La famosa novel·la Cumbres Borrascosas va ser publicada sota el pseudònim d’Ellis Bell quan realment era Émily Brontë (1818-1848). La novel·lista Amadine Dupin (1804-1876), considerada una de les escriptores més notables del romanticisme francès, escrivia com a George Sand. Pseudònims com Gabriel Luna o Perico el de los Palotes estan al darrer de l’escriptora i periodista Carmen de Burgos y Seguí (1867-1932).
Tampoc no cal anar gaire lluny en el temps amb alguns exemples. L’escriptora J.K. Rowling (1965-), autora dels llibres de Harry Potter, va decidir usar les sigles J.K. per evitar mencionar el seu nom de dona, Joanne, aconsellada pels seus primers editors. Per què? Perquè consideraven que Harry Potter estava adreçat a lectors masculins que podrien tenir prejudicis en llegir una saga com aquesta escrita per una dona.
Diverses obres de l’escriptora i dramaturga María Lejárraga (1874-1974), com la famosa Canción de cuna, van ser assumides pel seu marit com a pròpies. Quan aquest va morir, Lejárraga va reivindicar la seva feina a l’autobiografia Gregorio y yo. No va ser un cas aïllat. N’hi ha altres com el de la francesa Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954). El seu marit va suplantar la seva autoria a la saga de novel·les de Claudine. Mentre elles feien la feina, ells s’enduien els afalacs de la crítica.
Una crítica literària que no es creia que Frankenstein va ser escrita per una dona. La primera publicació d’aquest best-seller no portava nom i la seva autora, Mary Shelley (1797-1851), va decidir revelar-lo en la segona edició, cosa que va causar confusió en el món literari, que insistia que l’havia escrit el seu marit. Un fet similar va passar amb la novel·la Adam Bede, elogiada en un primer moment i criticada negativament després que es va saber que era una dona, Mary Ann Evans (1819-1880), la que estava darrere la firma de George Eliot.
Escriptores que van usar pseudònim per signar les seves obres van assenyalar a posteriori que d’aquesta manera se sentien més lliures, ja que eren llegides sense prejudicis i en igualtat de condicions.
“M’atreviria a aventurar que Anónimo, que tantes obres ha escrit sense firmar, era sovint una dona”, deia Virginia Woolf, en el seu llibre Una cambra pròpia. I no anava desencaminada. Ara tenim l’oportunitat de trencar aquesta dinàmica perquè el que no s’anomena no existeix. No deixem en l’oblit les dones escriptores.