Poemes que clamen pau i denuncien les injustícies del món en què vivim. Versos que segueixen vigents avui dia, com els de Gloria Fuertes: “Si todos los políticos / se hicieran pacifistas / vendría la paz. / Que no vuelva a haber otra guerra, / pero si la hubiera, ¡Que todos los soldados / se declaren en huelga!". O els d’Enrique García Trinidad quan diu: “No hay bandera que valga un solo muerto”.
Precisament va ser després de la Segona Guerra Mundial quan es va signar la Declaració Universal dels Drets Humans perquè no es tornessin a repetir les barbàries comeses en aquest període històric. La carta magna de la humanitat recull els drets que tenen totes les persones al món sense cap distinció de sexe, nacionalitat o classe social.
Drets que veiem reflectits en la poesia des del dret a la llibertat: -“En la bandera de la libertad / bordé el amor más grande de mi vida”, de Federico García Lorca, al dret a la cultura, el treball, a buscar asil, a circular lliurement, a tenir una nacionalitat, a la propietat o l'educació: ¡Al cole! ¡Al cole! / para aprender, / que es importante”, deia Gloria Fuertes.
Totes les persones som iguals, com recull la Declaració Universal dels Drets Humans. Ho canten també les i els poetes. Ho diu Yeison F. García en el seu ‘Derecho de admisión’, un poemari antiracista que aborda també la migració. És reconegutel poema de Pat Parker‘A la persona blanca que quiere saber cómo ser mi amiga’: “Lo primero a hacer es olvidar que soy negra. / Segundo, nunca olvides que soy negra”. També els versos de Shirley Campbell quan diu: “Me niego rotundamente / a negar mi voz / mi sangre y mi piel / (...) me acepto / rotundamente libre / rotundamente negra / rotundamente hermosa”.
Parlant d'igualtat, la poesia recull també les reivindicacions feministes amb el dret a la igualtat entre dones i homes. “Ser humana y mujer, ni más ni menos” com diu Ida Vitale. “Es necesario / revertir el hechizo. / Ese, / que borra a las mujeres / de los libros de historia, / de las esferas de poder, de las antologías.”, escrivia Gisela López. Són moltes les poetes que han defensat els drets civils de les dones des de Safo de Lesbos a Gata Catana passant per Alfonsina Storni, Alejandra Pizarnik, Carmen Conde, Emily Dickinson, Gabriela Mistral, María Zambrano o Sylvia Plath.
Un crit per la llibertat d'expressió i reunió són els versos d'Ángela Figuera: “No quiero amar en secreto, / llorar en secreto, / cantar en secreto. No quiero / que me tapen la boca / cuando digo NO QUIERO”. También los de Gioconda Belli “Quiero una huelga donde vayamos todos, / Una huelga de brazos, de piernas de cabellos, / Una huelga naciendo en cada cuerpo. / Quiero una huelga / De obreros / De palomas / De choferes / De flores / De técnicos / De niños / De médicos / De mujeres. / Quiero una huelga grande / Que hasta el amor alcance”.
Sobre el dret a una vida digna i a un ordre social i internacional just, Mario Benedetti ens recorda que 'El sur también existe'. "Los Nadies", d'Eduardo Galeano és tot un himne pel dret a una vida digna i contra la discriminació de les persones per la seva situació econòmica i social. “Que no son, aunque sean. / Que no hablan idiomas, sino dialectos. / Que no profesan religiones, / sino supersticiones. / Que no hacen arte, sino artesanía. / Que no practican cultura, sino folklore. / Que no son seres humanos, / sino recursos humanos. / Que no tienen cara, sino brazos. / Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la historia universal, / sino en la crónica roja de la prensa local. / Los nadies, / que cuestan menos / que la bala que los mata.”
La Declaració Universal dels Drets Humans recull que "Ningú estarà sotmès a esclavitud ni a servitud; l'esclavitud i el tràfic d'esclaus estan prohibides en totes les seves formes. Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants". Sobre això va escriure Mario Benedetti en el seu famós poema 'No me pongas la capucha' o Raúl Zurita, que va patir tortures durant la dictadura de Pinochet. Contra les detencions arbitràries podem llegir 'Al salir de la prisión', de Fray Luis deLeón; 'La cárcel',d'Ángela Figueras, o els versos de Marcos Ana, el pres polític que més anys va passar a la presó durant el franquisme: “Mi vida, / os la puedo contar en dos palabras: / Un patio. / Y un trocito de cielo / por donde a veces pasan / una nube perdida / y algún pájaro huyendo de sus alas.”
La poesia ens pot ajudar a defensar i reivindicar els nostres drets perquè, com deia Gabriel Celaya, la poesia és una arma carregada de futur.