Ramón Esono era bastant conegut pels aficionats al còmic, però es va fer internacionalment famós després de ser detingut per les autoritats de Guinea Equatorial el setembre de 2017 en relació amb un suposat cas de blanqueig i falsificació de diners. Des del principi va quedar clar que era un muntatge contra l’autor del còmic La pesadilla de Obi, un càustic retrat de la vida sota el règim de Teodoro Obiang. La fiscalia va retirar els càrrecs el febrer de 2018 i va ser alliberat poc temps després. Vam tenir una conversa apassionant sobre còmics, Guinea, llibertat d’expressió, rebel·lia i activisme. A continuació podeu llegir un pàl·lid reflex d’aquesta conversa.
-Wikipedia diu que ets "il·lustrador, animador audiovisual, bloguer i autor d’historieta". Amb quina d’aquestes definicions t’identifiques més?
-M’identifico amb cada una d’elles depenent del que se’m vulgui preguntar, però formen part d’un tot. Si n’he de destacar una, em quedo amb la de dibuixant.
-Recórrer a tants llenguatges diferents neix d’una gran necessitat d’expressar-se.
-Sí. A mi m’eduquen en la civilització. Et treuen de la selva, et porten a la ciutat i t’envien a l’escola. El que ara vull explicar és precisament el que passa al bosc. Així que m’expresso de mil maneres, tantes com formes pren la natura.
-Quan neix aquesta necessitat d’expressió?
-La meva mare va ser empresonada durant el règim de Macías i, com que m’havia d’alletar, em van tancar amb ella. Aquesta experiència fa que les meves germanes em diguin que soc carn de presó i carn de rebel·lia. A més, a mesura que creixo m’adono que tinc traça per dibuixar i que és una manera d’expressar el que penso.
-La necessitat d’expressió va unida a un sentiment de rebel·lia.
-El meu pare era molt sever i em pegava per coses absurdes. A l’escola em pegaven per dibuixar. Sempre he viscut en una atmosfera dictatorial, de manera que suposo que la rebel·lia té a veure amb això. No em considero cap heroi. Soc un tipus que veu coses que no li molen i ho diu.
-Recordes quan vas fer el primer dibuix?
-No. Guardo un dibuix que vaig fer en un quadre del meu pare quan tenia uns sis anys, així que dibuixo gairebé des de sempre. Després vaig descobrir Mortadelo y Filemón i altres tebeos i vaig pensar: "això és el que vull fer".
-Des d’aquell primer dibuix has fet de tot, has tractat els gèneres més diversos. Com saps quan una idea va cap a un costat o cap a l’altre?
Al meu país no hi ha una xarxa d’institucions o recursos culturals. Molts dels meus primers dibuixos eren encàrrecs d’oenagés. Jo m’adaptava al que em demanaven i vaig anar desenvolupant estils diferents. A més, vaig continuar llegint còmics i rebent noves influències. Alhora, em deia: "no copiaré ningú, he de trobar el meu estil". Continuo buscant-lo.
-Un dia, amb dos amics equatoguineans feu un còmic que es diu La pesadilla de Obi i això et canvia la vida.
-El que em va passar amb La pesadilla és el que li pot passar a algú que va contra un dictador i el ridiculitza en un còmic. Va néixer per provocar Obiang i la seva reacció em va portar a la presó.
-Els teus amics no es van atrevir a fer pública la seva identitat, però a tu no et va importar. Una mica suïcida.
-Bé, ja t’explicava com la meva rebel·lia va començar molt aviat. Els meus col·legues Chino y Tenso-tenso no tenen els avantatges dels quals jo gaudeixo per la meva família, grup ètnic o repercussió internacional.
-Et definiries com a activista?
-Soc un activista perquè faig activitats. Com diria Obiang: "soc dictador perquè dicto les normes" (rialles). Però sí, vull que la gent prengui consciència d’algunes coses.
-Aquest activisme t’ha portat a fer actes poèticament meravellosos, com escriure còmics amb els entrepans buits.
-Un centre cultural a Guinea va organitzar una exposició dels meus dibuixos, però em va dir que havia de respectar certs límits. Abans que ells em censuressin, em vaig autocensurar jo, sense adonar-me que això es convertiria en una denúncia de la falta de llibertats del país.
-Quan estaves a la presó, molta gent d’arreu del món va demanar la teva llibertat.
-Va ser una bogeria. Una cosa que mai podré acabar d’agrair. Em va donar una fama que jo no havia buscat, però que aprofito per fer veure les causes per les quals jo vaig estar pres i per dir que el dictador se n’ha d’anar i que els guineans han de poder explicar la seva història.
-Black Beach, la presó on vas estar, té fama de ser una de les pitjors d’Àfrica, però tu vas continuar dibuixant, fent classe als interns...
-No callo ni sota l’aigua. Els interns venen a mi perquè els dibuixi coses. Llavors els militars que m’havien pres els bolis comencen a donar-me material perquè dibuixi i a demanar-me dibuixos. Vam fer un taller espectacular.
-Hem parlat de la teva faceta més activista, però tu fas moltes coses. En què estàs ficat ara?
-Estic preparant una trilogia de còmics que es diu 218. És un còmic de ciència-ficció a l’africana, la història d’una societat secreta que coneix l’origen del cosmos. Intento presentar així la meva història i la meva cultura, perquè si l’explico de forma realista, resulta increïble.