-Quin percentatge de l’assetjament escolar té a veure amb una orientació afectivosexual percebuda com a diferent de l’heterosexual?
-Les nostres dades indiquen que un 6 % de l’alumnat ha patit agressions físiques LGTBIfobes i el 67 % de l’alumnat ha presenciat agressions verbals LGTBIfobes.
-És una incidència molt alta.
-La LGTBIfòbia està molt normalitzada. Quan es produeixen agressions físiques es prenen mesures i el mateix alumnat ho denuncia, però les humiliacions més subtils com ara insults o burles estan totalment normalitzades fins i tot per les mateixes víctimes.
-Quan examinem aquesta i altres classes de violència, sempre sorgeix la pregunta de si han augmentat els casos, o si són més visibles perquè es denuncien més.
-La sensibilitat davant l’assetjament LGTBIfob ha augmentat molt gràcies a les lleis de protecció al col·lectiu LGTBI. També hi ha més visibilitat perquè els menors manifesten més públicament la seva identitat i orientació de gènere i això genera confrontació. En els últims anys, a més, ha calat entre la població juvenil i part del professorat el discurs d’odi de la ultradreta.
-Dieu que fa 10 o 15 anys la violència era més física i que ara és més psicològica o a través de les xarxes.
-El cyber-bullying LGTBIfob arriba a nivells alarmants i augmenta enormement la vulnerabilitat de les víctimes. En aquesta mena d’assetjament hi participen no només companys del centre, sinó persones alienes a aquest i fins i tot anònimes. Hi ha més espais per a un assetjament que fins i tot envaeix la pròpia llar.
-Posar-se davant d’un grup d’adolescents per parlar de diversitat sexual i afectiva segur que exigeix tenir valor. Imagino que n’exigia moltíssim més fa gairebé 30 anys.
-Hi ha hagut una gran evolució. Els que impartien els tallers s’enfrontaven a humiliacions o fins i tot intents d’agressions físiques. Ara hi ha molta més acceptació, tot i que, insisteixo, detectem un retrocés.
-Sovint recorren a la dramatització. Continua costant parlar de sexe?
-Entre la gent jove, no. Ara tenen molta més informació sobre sexe a les xarxes i els mitjans. Una altra qüestió és la qualitat d’aquesta informació.
-Per un menor, avui encara és un problema dir als pares que no és heterosexual?
-A les famílies s’hi continuen trobant barreres. Moltes mostren aquesta actitud de respecte davant del col·lectiu LGTBI, però els costa acceptar la diversitat en els seus fills i filles.
-Hi ha una correlació entre nivell socioeducatiu d’un centre o una família i l’acceptació de la diversitat afectivosexual i de gènere?
-La LGTBIfòbia, igual que el masclisme i altres formes de discriminació, està present en totes les classes socials. Sí que va associada a la visibilitat. A mesura que ens allunyem del centre de Madrid cap a poblacions petites en les quals hi ha menys visibilitat de la diversitat, hi ha més discriminació.
-La gent i els polítics que s’oposen a aquests tallers argumenten que els pares tenen dret a decidir a quina informació es veuen exposats els seus fills i filles.
-Els continguts curriculars són els que marca la llei i inclouen l’educació per la diversitat i els drets humans. Cal educar en el respecte a la diversitat afectivosexual i de gènere per prevenir l’assetjament i tenir societats obertes i respectuoses amb els drets humans.
-Més enllà de l’escola, les xifres d’agressions LGTBIfobes al nostre país creixen cada any.
-Com a l’escola, el repunt té a veure amb els discursos d’odi i amb el fet que cada cop més persones viuen la seva identitat i orientació afectivosexual i de gènere obertament i lliurement.
-També augmenta la utilització política de la LGTBIfòbia. Madrid revisarà les seves lleis en aquest camp. És una causa o un símptoma?
-Per mi, una causa. Determinats discursos generen en part de l’opinió pública una visió negativa del col·lectiu LGTBI que està darrere del repunt d’agressions.
-A Hongria el govern prohibeix parlar de diversitat sexual a les escoles i als mitjans. Són situacions comparables?
-És una mostra de fins a on podem arribar si ens relaxem, si traiem importància a aquests discursos i no actuem.
-Com es pot contrarestar aquest retrocés?
-L’educació afavoreix que les futures generacions siguin més inclusives i respectuoses amb la diversitat, però cal sensibilitzar tota la població. La feina en productes d’oci com sèries o pel·lícules, xarxes i mitjans de comunicació és molt important. I s’ha de seguir al peu del canó de l’activisme i la política.
Si en voleu més informació o concertar tallers amb COGAM podeu visitar la seva pàgina web en aquest enllaç.