L’Educació en Drets Humans és un tema al qual sempre torno en la meva trajectòria professional. Quan em vaig endinsar en el món dels drets humans fa 27 anys, els meus companys i companyes i jo volíem sentir i comprendre els valors que tractàvem de promoure, i per això vam organitzar activitats pràctiques de drets humans per a nosaltres i per al professorat a partir de l’ABC dels drets humans de les Nacions Unides[1] i dels materials del Consell d’Europa [2]. Ara, treballant per a Amnistía Internacional, l’Educació en Drets Humans és part integrant del nostre treball temàtic i sobre països i una eina important per arribar a la joventut, augmentar l’afiliació i complementar les nostres investigacions i campanyes.
La versió tradicional de la història dels drets humans és més o menys així: els drets humans van néixer de les cendres de la Segona Guerra Mundial per evitar la guerra, el genocidi i la dictadura. Desgraciadament, per a moltes persones aquesta versió manca de sentit, ja que la Segona Guerra Mundial es considera una història molt llunyana en el passat, un fet poc rellevant per a les preocupacions contemporànies. En molts països, especialment a Europa, la gent ja no tem la guerra, el genocidi o la dictadura. Més aviat tenen por de la incertesa econòmica, de la mala atenció sanitària, la migració, el terrorisme i, cada cop més, el canvi climàtic. Necessitem un nou relat que respongui a l’anhel de drets socials i econòmics i al desig que les coses siguin previsibles en una època de canvis ràpids. Necessitem un relat que no estigui tan vinculat a la Segona Guerra Mundial.
Moltes persones estan tractant de teixir aquest nou relat, però continua sent un problema constant. La meva interpretació actual és la següent: els drets humans garanteixen que puguis ser tu, protegeixen les persones dèbils de les fortes; són una garantia per evitar que la globalització, els mals governs o les empreses cobdicioses ens prenguin la xarxa de seguretat sobre la qual caminem. Us animo a tots a intentar tornar a transmetre el relat dels drets humans de manera que sigui rellevant en el vostre context local.
Hem de tornar a explicar aquest relat i relacionar-lo amb problemes regionals i mundials més amplis. En altres paraules, hem de traduir els drets humans a l’àmbit local, nacional, regional i universal. Pel que fa a l’adaptació local dels drets humans, ningú ho ha expressat millor que Eleanor Roosevelt:
En definitiva, on comencen els drets humans universals? En petits llocs, prop de casa; en llocs tan propers i tan petits que no apareixen en cap mapa. Són el món de cada persona: el barri on viu, l’escola o la universitat on estudia; la fàbrica, la granja o l’oficina on treballa. Aquests són els llocs en què cada home, dona i nen busquen justícia, igualtat d’oportunitats, dignitat sense discriminació. Si aquests drets no signifiquen res en aquests llocs, tampoc no signifiquen res en cap altre lloc. Sense una acció ciutadana coordinada per defensar-los en el nostre entorn, la nostra voluntat de progrés a la resta del món serà en va.[3]
He tractat d’adaptar i traduir a l’àmbit local els drets humans en diversos moments de la meva trajectòria professional. Recordo haver organitzat un seminari sobre drets humans amb educadors i educadores en un petit poble de Letònia. Parlàvem de qui eren les persones més vulnerables: les persones jubilades que viuen soles, dones i menors víctimes de la violència domèstica exercida per pares alcohòlics, persones amb discapacitats, però també vam abordar motius de preocupació a escala regional i mundial. Recordo quan vaig ser Comissari de Drets Humans del Consell d’Europa, de 2012 a 2018. Cada setmana viatjava a un dels 47 Estats membres. En un moment donat recordo que vaig parlar amb el meu equip i els vaig preguntar: "I què passa amb els drets humans a Estrasburg?" De manera que vam visitar un centre de detenció d’immigrants, ens vam reunir amb les ONG de la localitat i llavors amb el prefecte del govern local. Vam visitar habitatges ocupats per romanís als afores de la ciutat i un centre municipal. El que vull dir és que és important que mirem al nostre voltant, no només a llocs llunyans.
On m’he sentit més còmode no és en l’àmbit local, nacional o mundial, sinó en el regional. La meva feina com a membre i president de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, com a Comissari i com a director de l’Oficina Regional per a Europa d’Amnistía, en donen fe. La veritat és que m’avorreix una mica treballar només sobre un país, m’interessen les tendències regionals i crec que els mecanismes regionals de drets humans poden funcionar bé. A més, l’àmbit regional és abastable des del punt de vista del coneixement i la comprensió de l’escenari, mentre que l’àmbit global el trobo una mica aclaparador.
Això no obstant, a Europa tenim una responsabilitat especial a escala mundial: per la història del colonialisme, per la nostra riquesa, per la nostra interconnexió amb la resta del món a través del canvi climàtic, la migració i altres processos. Els meus companys i companyes d’Amnistía m’obliguen a mirar més enllà d’Europa gairebé cada dia. Quan em vaig incorporar a Amnistía, els meus companys i companyes del Sud em van dir que una de les meves tasques era continuar amb la descolonització de l’organització pel que fa al finançament Nord-Sud, la presa de decisions, etc. Però l’externalització de la migració europea als països veïns i el nacionalisme de les vacunes també ens obliguen a considerar els efectes dels nostres actes més enllà del continent. La nostra participació en el passat a l’Afganistan ens implica en gran manera en els problemes actuals d’aquest país i de la seva població.
Amb tot, quan intentem treballar a escala mundial, ens enfrontem a molts riscos, entre els quals hi ha el de facilitar la uniformització i reproduir vells patrons de paternalisme. En un llibre sobre la història d’Amnistía, vaig trobar una dura cita atribuïda a un activista indi de drets humans que va dir a un alt càrrec d’Amnistía:
Vosaltres, Amnistía, sou el McDonalds dels drets humans. Sou la cara de la globalització en matèria de drets humans. Veniu aquí, construïu els vostres restaurants prefabricats, reemplaceu la cuina local i l’activisme local.[4]
Sense deixar de ser sensibles als riscos, hem d’universalitzar els drets humans a fi que incloguin totes les persones, perquè n’hi ha moltes que són ignorades pel corrent principal. Us animo a preguntar-vos qui és que està mancat de legitimitat en el vostre espai. A qui és socialment acceptable discriminar? Potser a les persones indígenes? A les persones amb discapacitats intel·lectuals i psicosocials? A les minories ètniques o religioses? A les persones LGBTI?
En l’espai europeu es tracta, en primer lloc, de les persones migrants; contràriament, el corrent dominant mai toleraria la gran quantitat i el caràcter violent de les devolucions en calent a tota la frontera exterior de la Unió Europea. També són les persones musulmanes, especialment les dones musulmanes, que són l’única minoria religiosa que ha estat objecte en nombroses ocasions d’una legislació específica en diversos països europeus. I en molts llocs d’Europa són les persones que pertanyen a l’ètnia romaní, la minoria més marginada i exclosa d’Europa.
Hem de continuar redefinint el relat dels drets humans. Ens hem de moure entre els nivells local, regional i global. Hem de buscar activament aquells que són invisibles, les persones a les quals és socialment acceptable condemnar a l’ostracisme i discriminar. I hem de contraatacar. L’Educació en Drets Humans és una arma excel·lent del nostre arsenal.
[1]Vegeu, per exemple, OACDH. ABC: La enseñanza de los Derechos Humanos – Actividades prácticas para escuelas primarias y secundarias (Naciones Unidas: Nueva York y Ginebra, 2004). https://www.ohchr.org/_layouts/15/WopiFrame.aspx?sourcedoc=/Documents/Publications/ABCChapter1sp.pdf&action=default&DefaultItemOpen=1
[2]Vegeu, per exemple, Rui Gomes, ed., Compass: Manual for Human Rights Education with Young People (Consell d’Europa: Estrasburg, 2012).
[3]unfoundation.org/blog/post/10-inspiring-eleanor-roosevelt-quotes/.
[4]Stephen Hopgood, Keepers of the Flame: Understanding Amnesty International (Cornell University Press: Ithaca and London, 2006), pàg. 174-5.