L’evolució dels drets humans és la història de com la humanitat ha pujat el pendent del gran regne animal, i ha ampliat tant la complexitat com l’abast d’aquests drets. Al principi aquests només eren reconeguts per a unes poques persones, els ciutadans (fins i tot al bressol de la democràcia, Atenes).
Amb el temps, el nombre de beneficiaris va passar a comprendre el conjunt de la població masculina i, després d’incloure la dona, de la població adulta. Tanmateix, fins i tot en règims polítics relativament avançats, el reconeixement dels drets de nenes i nens era nul.
Davant d’aquesta realitat, la Convenció sobre els Drets de l'Infant, aprovada el 1989, estableix quatre principis que deixen clar que nenes i nens, malgrat que són éssers en desenvolupament, tenen drets:
- No discriminació ("Els Estats Part han de respectar els drets enunciats en aquesta Convenció i assegurar-los a tots els infants sota la seva jurisdicció, sense cap distinció", article 2.1).
- Interès superior del nen ("En totes les mesures que afectin els nens [...] la consideració principal ha de ser l’interès primordial de l’infant", article 3.1).
- Dret a la vida, la supervivència i el desenvolupament (articles 6.1 i 6.2).
- Participació infantil ("Els Estats Part han de garantir al nen [...] el dret d’expressar la seva opinió lliurement en tots els assumptes que l’afecten", article 12.1).
Antecedents de la Convenció
El 1924, la Societat de Nacions aprova la Declaració de Ginebra sobre els Drets de l'Infant. Són només cinc articles, que reconeixen el dret del nen al desenvolupament material i espiritual, l’assistència en casos de necessitat i la protecció davant l’explotació.
El 1948, la Declaració Universal dels Drets Humans disposa, a l’article 25.2: "La maternitat i la infància tenen dret a cures i assistència especials".
El 1959, la Declaració dels Drets del Nen, un senzill text de 10 articles aprovat per l’ONU, reconeix el dret del nen a protecció especial i parla per primer cop de l’"interès superior del nen". Amb tot, no té força legal.
El 1966, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals fa una crida a adoptar "mesures especials de protecció i assistència en favor de tots els nens i adolescents" (art. 10.3). És el primer cop que un tractat internacional, text legal de compliment obligat per als Estats Part, reconeix drets als menors.
Els anys següents, declaracions i textos legals reconeixen diferents drets de nenes i nens:
- El 1973, el Conveni 138 de l'Organització Internacional del Treball fixa en 18 anys l’edat mínima per fer feines perilloses.
- El 1974, la Declaració sobre la Protecció de la Dona i el Nen en Estats d'Emergència o de Conflicte Armat prohibeix els atacs contra dones i nens.
- El 1985, les Regles de Beijing fixen els principis d’un sistema de justícia que propiciï l’interès superior del nen.
Després de la Convenció
El 20 de novembre de 1989, després de més d’una dècada de treball en el text, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Convenció sobre els Drets de l’Infant.
Des d’aquell dia, la Convenció s’ha convertit en l’instrument de drets humans amb més suport de la història. Després de la ratificació de Somàlia i el Sudan del Sud el 2015, els 197 Estats Membres de Nacions Unides l’han signat i tots, tret dels Estats Units, l’han ratificat.
La protecció dels drets dels nens i nenes s’ha reforçat des de llavors amb l’adopció de tres protocols facultatius de la Convenció.
L’any 2000, l’ONU aprova els relatius a la venda de nens, la prostitució infantil i la utilització de nens en la pornografia i a la participació de nens en els conflictes armats, que obliguen els Estats a prendre mesures per impedir que els nens participin en conflictes armats i siguin explotats sexualment.
El 2011, un nou protocol permet al Comitè dels Drets del Nen, l’òrgan de 18 experts independents que supervisa l’aplicació de la Convenció, rebre denúncies de violacions dels drets de la infància i investigar-les.
Com recordava recentment Amnistía Internacional en la presentació del llibre Know Your Rights and Claim Them (Coneix els teus drets i reclama'ls), "els governs es van comprometre el 1989 a protegir els drets de la infància, però molts d’ells continuen sense escoltar la seva veu".
Resultat: en alguns països, nenes de només 9 anys són obligades a casar-se; més de 61 milions de nens i nenes no van a l’escola primària i, el 2019, un de cada sis nens i nenes vivia en la pobresa extrema.
Queda molt camí per recórrer perquè els drets de nens i nenes siguin plenament reconeguts. La bona notícia és que, malgrat tot, caminem.
La clau és que, com va dir Louise Arbour, Alta Comissionada dels Drets Humans de l’ONU en el 18è aniversari de la Convenció, s’ha comprès que "els nens no són propietat dels pares o tutors, ni objecte de generositat o bona voluntat, sinó titulars de Drets".>