dona pintant un rostre © Pexels/Karolina Grabowska

dona pintant un rostre © Pexels/Karolina Grabowska

Blog

Més artistes i menys muses: reescriure la història de l’art per incloure les dones

Vega Alonso, colaboradora de Amnistía Internacional,
Quantes pintores o escultores apareixen al teu llibre de text? Segur que les pots comptar amb els dits d’una mà i, tanmateix, dones de totes les disciplines i èpoques han contribuït a la creació del coneixement i de la cultura. Per conèixer la història de l’art completa cal tenir en compte una meitat que ha estat exclosa i invisibilitzada. Cal reescriure la història de l’art, tal com ha estat explicada fins ara, per veure-la amb una perspectiva de gènere on la dona és protagonista i no una mera musa.

Perquè Artemisia Gentileschi, María Blanchard o Camille Claudel tinguin el lloc que els correspon, l’associació La Roldana tracta d’incloure dones artistes en els currículums educatius. Una iniciativa que va néixer a Change.org i que ha arribat al Congrés dels Diputats. Prenen el nom de Luisa Ignacia Roldán Villavicencio, primera escultora espanyola registrada i coneguda com La Roldana. Això no obstant, el seu nom i la seva feina són pràcticament desconeguts entre l’alumnat. Per aprofundir en aquest tema, parlem amb Miriam Varela, vicepresidenta de l’associació i historiadora de l’art.

Com La Roldana, moltes dones artistes no estan incloses en els currículums d’ESO i Batxillerat. Per què?

Té molt a veure amb el currículum educatiu que el Ministeri d’Educació i les Conselleries de cada comunitat tenen entre mans. Si les conselleries no inclouen les dones en l’ensenyament, els llibres de text òbviament no les inclouran perquè seria gastar tinta en va, llençar els diners, a banda que hi ha un reconeixement nul de les dones en la història de l’art.

integrants de la Roldana davant del Ministeri d’educació @privada

Heu arribat fins al Congrés per canviar això. Hi ha hagut avenços amb la nova llei educativa?

Amb el nou decret d’educació es produirà un canvi, ja que el currículum insisteix en la importància de la integració de les dones i en l’aplicació de la perspectiva de gènere en les matèries. Nosaltres esperàvem més concreció. Per exemple, a filosofia s’ha inclòs María Zambrano, que entrarà a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU). Tanmateix, en la nostra branca no s’especifiquen tant els continguts. No hi ha una llista d’autores proposades, sinó que aquesta inclusió es deixa en mans de les comunitats i del professorat. La llei marca unes directrius, però les comunitats tenen transferides les competències d’educació, per la qual cosa tenen l’última paraula.

Estem a favor de la llibertat de càtedra i que es deixi al professorat més llibertat per explicar, però en el cas de les dones, que han estat sempre infravalorades, sí que caldria lligar una mica més aquests continguts perquè s’impartissin tant sí com no. Quan parlen “d’incloure la perspectiva de gènere”, moltes vegades inclouran una dona i pensaran que amb això ja n’hi ha prou.

Heu notat canvis en algunes comunitats?

Tenim constància que algunes estan començant a incloure dones en les proves de les PAU, la qual cosa els donarà més visibilitat. Destaca Galícia que hi inclourà vuit dones. Això és una fita, un rècord total, el primer pas del canvi.

Si no són incloses en el currículum educatiu, moltes artistes continuaran sent desconegudes per a l’alumnat...

Sí. Això és terrible perquè suposa fer una explicació a mitges de la història de l’art en aquest cas, tot i que es podria generalitzar a tots els camps (ciència, història, geografia, matemàtiques, etc.). Te n’han explicat només la meitat. Et perds tot el coneixement que van aportar les dones i un intercanvi de fluxos i coneixement que hi havia entre dones i homes. Perquè les creadores no treballaven a la seva habitació sense parlar amb ningú, sinó que eren companyes dels homes i s’influïen mútuament. No te’n perds només una part, sinó molt més.

Des de la Roldana feu un treball de visibilització. És una qüestió de justícia artística?

Visibilitzar l’obra d’aquestes creadores és fonamental. Per això, el primer que vam fer va ser crear uns materials accessibles per al professorat. Si no aconseguim que s’inclogui en el currículum -que s’ha aconseguit en una part, però no en l’altra, per aquesta falta de concreció de la qual parlàvem-, almenys així arribem al professorat. Si estàs explicant el Renaixement i imprimeixes la fitxa de Sofonisba Anguissola, d’entrada ja estàs fent que un munt de gent s’assabenti que al Renaixement hi havia dones que pintaven. Aquest simple gest significa que als alumnes els cau la bena dels ulls. Potser s’hi aturen menys perquè no entra a les PAU, però saben que va existir i això és un pas de gegant.

integrants de la Roldana @privada

En total són 36 artistes rescatades en aquestesfitxes de diferents disciplines i moviments artístics.

Vam analitzar el currículum educatiu i vam veure els moviments que s’hi estudien, els continguts i quant de temps real té el professorat i vam crear unes fitxes amb un nombre raonable. Si crees cent fitxes per a una assignatura, el professorat no el podrà abastar. En tenim dotze per a Història de l’Art, una per període artístic, el mínim a estudiar. A més, en creem d’altres per a Fonaments de l’Art I i II. En aquestes assignatures sí que s’inclouen noms de més dones, però són vint en contraposició a 250 noms d’homes, per la qual cosa tampoc no podem cantar victòria i dir que són moltes, per bé que a Història de l’Art són zero.

Podem destacar algunes d’aquestes dones?

Per exemple, Lavinia Fontana va ser la primera dona a dirigir un taller artístic al Renaixement. Sofonisba Anguissola va ser qui va pintar el retrat més cèlebre de Felip II i és increïble que no es conegui aquesta dada. Rosalba Carriera va ser una pintora que va revolucionar el retrat cortesà amb la tècnica del pastel. Abans, aquesta tècnica s’utilitzava per fer els primers esbossos i després s’acabava a l’oli. Carriera va començar pintant caixetes de tabac al pastel i era tan bona que va acabar pintant retrats de cort amb aquesta tècnica. A més, va revolucionar el mercat perquè no és el mateix pintar un oli, que són moltes sessions, molt de temps de posat, assecatge, etc. El pastel és una tècnica ràpida i tothom volia un Rosalba Carriera, perquè era més barat i més fàcil posar per a ella que per als que pintaven a l’oli. Rosa Bonheur tenia fins i tot nines amb la seva pròpia imatge, de tan important que va ser al segle XIX i, tanmateix, és molt poc coneguda. I, com elles, hi ha moltes més dones que haurien de ser estudiades. 

Parlant d’art i dona, tenim la imatge de la dona més com a musa que com a artista.

Moltes de les dones que estaven en els cercles artístics, avui les coneixem com a models de quadres d’homes, per bé que realment elles també pintaven, però els seus quadres, encara que fossin igual de bons, no es valoraven. És important valorar el paper de la dona en la història de l’art com a subjecte creador i no com a subjecte passiu. Les dones també hi som, som subjectes creadors, hem aportat, i fins i tot contribuït, a la visibilització de les muses d’una forma real. Sovint les valorem per la seva aparença estètica, quan realment eren dones intel·ligents que no es limitaven a posar. Darrere de la paraula "musa" hi ha dones artistes, amb les quals els pintors tenien converses vàlides i interessants, intercanviaven opinions, etc. Hem de desencasellar la "musa" de la part estètica.

Veurem algun dia com s’ha reescrit la història de l’art?

És una cosa amb la qual somiem. S’ha fet una gran tasca de recerca, tenim molta informació sobre dones artistes, s’estan fent passos per donar-les a conèixer, hi ha moltes publicacions, etc., però arriba ara el moment d’unir les dues històries, de crear aquesta història de l’art comú.

Quin balanç feu del vostre recorregut?

Les dades diuen molt i fins a l’any passat mai no havia aparegut una dona artista a les proves d’accés al professorat. L’any passat va ser un boom i gairebé plorem d’alegria. En certa manera ens sentíem una mica responsables d’haver alçat la veu i haver anat al Ministeri d’Educació a protestar. Potser el que estàvem fent ha repercutit una mica en aquesta visibilització que s’està produint.

Què significa impartir una assignatura amb perspectiva de gènere?

Esmentar a classe noms de dones no és aplicar la perspectiva de gènere. Seria donar el mateix valor a les obres d’homes i de dones. El que crida l’atenció és que quan s’inclou una dona en els llibres de text es fa en un epígraf a part, o en un apartat en un racó, o no se la relaciona amb els homes de la seva època. Sembla talment que la dona estigués pintant sola al soterrani de casa seva, com si no hi hagués intercanvi cultural. També és curiós com una de les propostes de l’anterior currículum demanava comparar les pintores impressionistes amb els seus homònims masculins. Això no és perspectiva de gènere perquè estàs intentant comparar homes i dones quan realment podries haver estudiat aquestes dones en el grup de treball en el qual estaven. Tothom coneix Monet, Renoir o Degas, però també hi havia dones en el mateix grup treballant, com Berta Morrison o Mary Cassatt.Comparar-les amb els seus homònims masculins és treure-les d’un context i tractar-les de manera diferent. L’objectiu és que se les tracti igual que als homes.