Amnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid Icons
Pamela Palenciano durant una de les seves representacions ©Privada

Pamela Palenciano durant una de les seves representacions ©Privada

Blog

Pamela Palenciano: "El teatre és una gran eina pedagògica contra la violència de gènere"

Vega del Val, col·laboradora d'Amnistia Internacional,

L'actriu i activista Pamela Palenciano fa més de 15 anys que recorre teatres, col·legis i instituts amb el seu monòleg No solo duelen los golpes, tot un al·legat contra les actituds masclistes i la violència de gènere. Un relat autobiogràfic narrat a través de l'humor i la ironia, i també un exercici de pedagogia per a joves i professorat.

-Informes sobre violència de gènere en l'adolescència denuncien que 1 de cada 4 noies pateix violència psicològica i de control, i que 1 de cada 5 nois pensa que la violència masclista no existeix. Sorprenen aquestes dades?

Hem anat enrere. És curiós perquè aprenc més del que veig a l’aula que llegint les notícies o els estudis. Aprenc com està la societat i el perquè d'aquest retrocés.

-Per què hem anat cap enrere?

Hi ha molts perquès, però tenim aquestes xifres perquè en la població adulta són les mateixes. Si a casa seva neguen la violència de gènere, com no la negarà un noi de 14 anys? El treball en sensibilització sobre violència masclista va ser brutal de 2003 a 2018, però des del 2017 el missatge antifeminista de la ultradreta s'estava coent molt fort a escala internacional i va començar a arribar a la gent jove a través de youtubers, on s’han fet amb un gran altaveu antifeminista. Pots estar d'acord o no amb el feminisme,però en aquest cas es dediquen a dinamitar tot el que sigui feminista pel fet de ser-ho.

-Quin impacte tenen aquests missatges en el jovent tenint encompte el seu vincle amb les xarxes socials?

És gran quan es veuen hores de vídeo a Youtubeo TikTokamb un missatge antifeminista. També cal tenir en compte que hi ha hagut un empoderament brutal de les noies,però amb els nois la cosa ha quedat coixa. Tallers de masculinitat, nous models masculins... la feina és escassa. Si les noies s'empoderen i els nois no es desempoderenen aquest sentit, què passa? Doncs que neguen la violència masclista.

-Amb quines eines podem treballar perfrenar la violència de gènere als instituts?

Estan molt cansats de tallers i xerrades. Jo soc una apassionada del teatre, de la gran eina artística i pedagògica que és. El professorat em diu: com t’ho fas per treballar en 90 minuts coses que a mi em costa un any. Jo dic que és la màgia del teatre. Toca molt la fibra de l'emoció i quan alguna cosa passa pel cos, la relativització de la violència masclista no es produeix.

Foto de Pamela Palenciano en primer pla ©Privada

-Creus que el pla d'igualtat hauria de formar part del currículum acadèmic?

Hauria de ser alguna cosa transversal. Cal treballar més cada dia amb tot el professorat i no només en dates assenyalades. També treballar amb pares i mares i veure de què es queixen, perquè de vegades ho fan dels projectes o xerrades feministes o del col·legi LGTBI de forma automàtica, però no si van a veure l'obra'La casa de Bernarda Alba', que és forta i violenta. El professorat també té el paper d'explicar-los que aquestes activitats formen part del currículum, i no només les matemàtiques i la llengua. No es tracta de convèncer ningú, sinó de dialogar i entendre què està passant.

-La població jove veu la violència de gènere com un fet que els passa a les dones adultes, com assenyalen alguns estudis?

Sí. En relacions de la seva edat fan servir la paraula "tòxic". Això també és nou. La paraula 'tòxic' és el blanquejament de la violència. En adults veuen més fàcil dir-ne maltractament, perquè un home mata la seva dona, o conviuen junts i hi ha actes que són maltractaments. Per això, el teatre els fa veure situacions en les quals es poden veure reflectits i reflectides, i els mostra que el que reben o fan és també violència masclista. Veus com un xaval que entra al teatre amb una actitud defensiva, en surt d'una altra manera. M'han dit: "Amb el que expliques, em sento una mica maltractador de la meva xicota". I és bo que ho vegin perquè tenen l'edat justa per deixar de fer-ho.

-Què aprens a l'aula?

Aprenc la meva part adultocèntrica, que moltes vegades se'ns oblida. Com a adults pensem sempre que tenim la raó i parlar des del poder o autoritat no funciona. Aprenc a entendre el que els passa, les situacions que viuen, a parlar amb ells. És important transmetre als nois que alliberar-se del patriarcat els farà homes millors, i que això també els beneficia a ells i no només a les noies.

-Quan una adolescent s'identifica com a víctima, què li dius?

Que ha de buscar suport, i els ho dic tant a elles, com a víctimes de violència de gènere, com a ells, des de la banda dels que exerceixen aquesta violència. Els dic que sempre hi haurà una persona adulta que estarà a prop seu per donar-los suport si necessiten ajuda.

-Sovint dius que un dels objectius del monòleg és explicar el que en la teva adolescència no et van explicar. Es parla poc de violència de gènere amb la joventut?

Hi ha de tot perquè hi ha programes meravellosos, però segueixo pensant que a l'aula no expliquen el que jo hagués volgut que em contessin quan era adolescent. Per exemple, el no culpar-me, perquè de vegades els professors diuen coses a les víctimes de violència masclista des de la victimització, i aquest no és el camí. M'hauria agradat que m’expliquessin que hi ha molts tipus de víctimes i de maltractadors. En la meva època es parlava de crim passional i es posava l'estereotip de la dona gran, mestressa de casa, sense escletxes, amb un marit borratxo, etc. Jo no m'identificava amb això. A més, si es redueix a quelcom conductual es responsabilitza l'individuperò es deixa de veure l’element col·lectiu. El maltractador no neix, es fa perquè hi ha una societat que l'alimenta a créixer com a masclista. I si és quelcom que es fa, que es construeix, també es pot desconstruir.

-Des de fa anys pateixes assetjament diari per la teva feina com a activista. Com convius amb aquesta situació?

Fa quatre anys que pateixo assetjament a Internet i que les meves activitats són vetades. És difícil separar la vida personal de l'activista i de la laboral. És una violència molt subtil. Expliquen mil vegades una mentida sobre la meva persona perquè es converteixi en veritat. El nivell de fustigació no té nom, inventen i treuen les coses de context. Del 25 de maig al 26 d'agost les amenaces de mort eren diàries. Al final, la passió és la que em mou. Em quedo amb el canvi que veig als xavals en els 90 minuts que dura el monòleg. Això em dona molta força.