Fa uns mesos, la Liga Española de la Educación y la Cultura Popular va presentar la investigació Particip-arte: Desmontando la normalización de la violencia, que aspira a identificar les formes en què la violència pot manifestar-se en els centres educatius, entrenar la mirada per detectar-la i ajudar el professorat i l’alumnat a prevenir-la i enfrontar-la. En aquesta entrevista amb Alejandro Sanz, sociòleg responsable de l’informe, i Juan Ramón Lagunilla, secretari general de l’organització, repassem les seves conclusions principals.
-Parlen de normalització de la violència en els centres escolars. És una afirmació molt greu.
-Alejandro: Passa a tota la societat. Els centres escolars estan immersos en la societat i el que passa a la societat afecta l’escola, i viceversa. Estem socialitzats en una cultura de la violència. No és res recent, sinó que és un fet que acompanya tota la història de la humanitat.
-Afirmeu que aquesta violència té molt a veure amb una societat els valors de la qual es basen en un individualisme hipercompetitiu.
-A: La hipercompetitivitat és pròpia del nostre temps i fa que la violència s’accepti més, alimentada per l’imaginari col·lectiu segons el qual el que importa és l’èxit a qualsevol preu. Aquests valors són els que cal canviar.
-Quines són les principals formes de violència als centres escolars?
-A: La teoria del triangle de la violència de Galtung parla de violència directa, cultural i estructural. Aquestes dues últimes donen peu a la primera, però són més difícils de reconèixer. Estem parlant de lleis del silenci; formes autoritàries d’impartir classe o contingut de llibres de text que ignoren la dona. La violència és multidireccional. Sempre pensem en violència entre alumnes, però també hi ha violència entre alumnes i professors i entre professors.
-Es pot diferenciar entre violència i conflicte entre iguals? O entre acte violent i broma?
-A: La diferència s’ha de buscar en el tipus de relació. Si és una relació vertical, de dominació, és violència. Si és una relació en la qual es pot donar un diàleg entre iguals, és un conflicte, que en si mateix no és dolent. Com distingir-lo? Cal conèixer quina relació tenen els alumnes.
-Qui contribueix més a la violència: alumnes, professors, famílies...?
-A: Més que parlar sobre qui hi contribueix més, cal pensar en la responsabilitat de cada part i la seva capacitat de transformació. Aquí, lògicament, els alumnes són els que tenen menys capacitat de transformació. Quan preguntes a les persones per la seva responsabilitat en la violència, ningú acaba d’assumir-la, però és un problema compartit i totes les parts han de fer la seva reflexió. També les institucions. No hem parlat gaire de la violència estructural, com la que pateixen centres amb pocs recursos o professors en situació laboral inestable.
-La violència, no se sap veure o no es vol veure?
-A: Quan enfrontem els professors amb la violència que es produeix en els seus centres, hi ha tres tipus de reaccions. Un percentatge molt petit asseguren que eren conscients d’aquesta violència. La major part asseguren que no hi havien caigut, però que han obert els ulls. Una última part -molt petita- continuen mirant cap a una altra banda per moltes dades que els donis.
-Davant la violència, proposeu educar per la convivència. Com?
-Juan Ramón: Només hi ha una manera de fer-ho: convivint. S’ha de crear un àmbit de convivència en el qual tots s’impliquin i sàpiguen detectar la violència i treballar per erradicar-la. Això és fàcil de dir, però no de fer. Avui dia, més del 70 % del que influeix en l’educació dels alumnes ve de fora del centre escolar, dels mitjans i les xarxes socials, i els exemples que s’hi veuen no ajuden a la convivència.
-A: Per educar s’ha de tenir una conducta exemplaritzant. Si vols crear un clima de confiança i diàleg i que les altres persones escoltin, has d’estar disponible per escoltar, intervenir davant dels conflictes i no deixar-los passar. Has de proposar models positius de convivència, i això en una societat hipercompetitiva no és fàcil.
-La vostra investigació dona suport als principis de convivència democràtica de la Ley Celaá. Tan important és una llei educativa com per determinar la realitat educativa?
-JR: Una llei educativa és molt important perquè l’educació conforma la societat del futur i pot treballar en favor d’una societat individualista o en la qual es conviu sense exclusió. D’aquí ve la importància d’aquestes lleis i la dificultat que suposa arribar a acords, especialment si les posicions polítiques es radicalitzen. Seria important tenir un consens de base, encara que les lleis canviïn per adaptar-se a les noves realitats. D’altra banda, les lleis educatives són condicions necessàries però no suficients. Hi pot haver lleis educatives meravelloses, però si no hi ha compromís per assumir-les des de tots els estaments implicats, no serveixen per a res.
-Malgrat tots els problemes dels quals hem parlat, la vostra és una investigació propositiva. Quines són les vostres principals propostes?
-A: Hi ha dues classes de propostes: per a l’escola i per al seu entorn. Les propostes per a l’escola busquen que l’alumnat participi en la resolució de conflictes i la creació d’un espai de convivència. I de cara enfora, cal fomentar la participació de les famílies i del barri en la vida escolar i potenciar la comunicació entre aquests tres actors.