Francisco Vera: La consciència ambiental no té edat

Té tretze anys i és activista mediambiental des dels nou, quan va començar a prendre consciència sobre la situació de l’Amazònia. A Villeta, Colòmbia, va fundar el moviment Guardians per la vida: nens, nenes i joves que promouen la consciència ambiental. Francisco Javier Vera Manzanares és assessor infantil del Comitè de Drets del Nen de l’ONU i el 2019 es va convertir en el primer nen a dirigir-se al Congrés de Colòmbia per demanar que es facin polítiques a favor de la vida.

- Quin paper tenen els nens, nenes i joves per frenar el canvi climàtic?

Un paper molt important perquè som el futur i el present. Vam ser els principals afectats i també els que haurem de canviar la situació tant sí com no.

-Com afecta aquest col·lectiu el canvi climàtic?

Afecta drets específics com l’habitatge, l’educació o l’accés a un sanejament i una aigua bàsics. A més, no veiem un futur tan esperançador com volem o com hauria de ser.

-Com sorgeix la idea de crear Guardians per la vida?

Per alçar les nostres veus, reivindicar la situació ambiental i que se’ns escolti com a nens. Anar al Congrés colombià va ser un punt d’inflexió que va fer que molts més joves, nens i nenes s’unissin al moviment. Avui som més de 700.

-Quines activitats feu?

Activitats d’educació ambiental. Tenim una xarxa d’escoles, una escola de formació climàtica, justícia ciutadana i ambiental, i també un espai virtual que va néixer amb la pandèmia, amb xerrades amb científics, experts en drets humans o amb la presidenta de la Cort Constitucional colombiana, que ens va parlar sobre com utilitzar les eines jurídiques que tenim per poder defensar o denunciar una situació d’injustícia ambiental en un territori específic. Arran d’aquestes xerrades, cada nen proposava un projecte per fer al seu entorn, com ara reciclar oli de cuina, taps, piles, fer un hort a casa, etc.

-Què es treballa a l’escola de formació climàtica, justícia ciutadana i ambiental?

Busquem plantejar aquests tres eixos i a partir d’aquí tractar temes com l’Agenda 2030, els ODS, el dret a un ambient digne, sa i net, etc. En altres sessions s’identifica el terreny, és a dir, s’identifica com és el nostre territori, per identificar problemes i veure solucions. Per exemple, es va observar que hi havia un problema pel que fa a la recollida dels residus i un grup va anar a la ràdio local per parlar de com separar-los. Són coses senzilles que influeixen en coses tan grans com els drets.

-Parles sempre de l’ecoesperança. Què és?

La Declaració de l’Ecoesperança és un altre dels nostres projectes, al qual pertanyen nens de molts més països. Va sorgir amb la COP 27 perquè aquests espais de tanta rellevància no compten amb la representació dels nens i nenes i les nostres veus han d’estar més integrades en les negociacions climàtiques a escala global. L’any passat vaig intervenir en la negociació sobre balanç global i va ser una cosa històrica perquè està establert que els menors de divuit anys no poden participar o donar una opinió. Per això, ens establim exigint i proposant una sèrie de propostes i de peticions com per exemple, educació climàtica, tenir en compte com el canvi climàtic vulnera els nostres drets, o polítiques reals per accelerar els esforços en la transició energètica; i, a més, que aquestes propostes puguin arribar a instàncies locals, regionals, nacionals i que esdevinguin lleis que obliguin els estats a complir-les, o bé un tractat vinculant que precisament faci que aquest conjunt de peticions es converteixin en una realitat.

-Molts dels compromisos en fòrums com la COP 27 en la qual vau participar es queden en paper mullat per part dels governs. Per què?

Hi ha objectius que estan molt lluny de la realitat, perquè com sempre als estats, quan parlen del medi ambient, tenen unes mires finalment econòmiques. L’objectiu, per exemple, de mantenir la temperatura per sota dels 1,5 graus s’està allunyant cada vegada més. Aquests objectius es veuen anul·lats per uns interessos i situacions econòmiques dels estats, tot i que no es pot generalitzar. També cal tenir en compte que les grans potències mundials han d’assumir aquesta responsabilitat ambiental.

-Quines són les prioritats a treballar?

Són clau la prevenció, la mitigació i la recuperació dels efectes del canvi climàtic.

-És difícil arribar a la població i traslladar una consciència mediambiental?

Sí, potser moltes persones estan més preocupades pel dia a dia, i no tant pel tema de la justícia climàtica i social, però crec que a poc a poc s’aconseguirà.

-Què podem fer en el dia a dia per posar-hi el nostre granet de sorra?

En el dia a dia és molt important, per exemple, reciclar, utilitzar mitjans de transport més respectuosos amb el medi ambient, fer servir la bicicleta, reduir el nostre consum de plàstics, etc. Però el més important és alçar la veu, organitzar-nos perquè aquests canvis no s’aconsegueixen de manera individual, són canvis col·lectius que hem de fer tots.

-Quin missatge donaries per animar nens, nenes i joves a sumar-se a l’activisme mediambiental?

Un missatge d’urgència. Tenim un futur molt difícil i no podem treure’ns aquesta responsabilitat que tenim. Cal assumir-la amb compromís i solidaritat.

-Quins reptes tens com a activista mediambiental?

Tots els reptes que comentàvem, i també el d’arribar a la ciutadania, tenint en compte que hi ha contextos de llocs com Colòmbia que posen en risc la situació de seguretat dels activistes ambientals, així que hi ha moltes coses que realment són un repte dins d’aquesta tasca d’activisme ambiental.